‘Calle Mayor’, retrat d’una època i una societat provincianes

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Calle Mayor és per al meu gust la millor pel·lícula de Juan Antonio Bardem. És un títol força conegut, l’han emès i comentat per televisió en diferents ocasions. Com passa amb tantes coses bones, la pel·lícula ha pres una nova dimensió amb el pas dels anys. Un dels temes de debat que ens pot suscitar el seu visionat és si les societats han canviat molt o poc. Jo crec que, pel que fa a la situació de la dona, han canviat força, de forma exponencial, sobretot en les darreres dècades. I aquests canvis, que no són mai ràpids ni sobtats, afecten fins i tot a parts del món que considerem més endarrerides.

Els canvis no són mai definitius, sempre poden anar enrere, com s’ha vist a través de la història. Calle Mayor ha quedat com una mena de document d’aquell món ranci i provincià del passat, que ja venia d’abans i que potser encara sura en algun indret. A banda d’això, la pel·lícula emociona i empipa, sobretot pel fet que la pobra noia protagonista, Isabel, no tingui el coratge de tocar el dos i anar ni que sigui a Madrid. Ella, que se sent frustrada per no haver-se pogut casar, és objecte d’una broma pesada tramada per un grup d’homes de la petita ciutat provinciana on viuen de fer-li creure que un d’ells, Juan, està enamorat d’ella i que estaria disposat a casar-se. L’actriu Betsy Blair va ser una tria excel·lent per a aquest paper, Bardem l’havia vist a Marty, pel·lícula que toca un tema semblant i els concos italians eren si fa no fa com els que veiem a la pel·lícula, però, en aquell cas, el final és amable. Aquí ho podia haver estat, un final possible hauria estat un arranjament convencional de parella, però el director és va estimar més no ser tan condescendent.

Blair no volia fer res a Espanya, a causa de la dictadura franquista, va ser una dona d’esquerres, militant i coherent, però Bardem la va convèncer explicant-li que la pel·lícula intentava ser crítica. Hi va haver problemes que van comportar el canvi de localitzacions, fins i tot una detenció de Bardem que va fer que els actors es neguessin a treballar amb ningú més. La censura va perpetrar algunes estisorades, però, al capdavall, la cosa va tirar endavant amb èxit. José Suárez va ser un bon actor, eficaç, ben plantat, d’ideologia molt franquista, condecorat, havia estat a la División Azul, tot plegat va fer que en algun moment se l’hagués menystingut, per part de determinat progressisme dogmàtic, però té molt bones interpretacions quan topa amb un director de pes. Va treballar a Mèxic i a Itàlia, també amb èxit i papers molt recordats.

Avui el seu personatge ha guanyat en patetisme. Davant del de Betsy Blair i del de Dora Doll, que fa de prostituta, enguany se’ns mostra com un pobre home incapaç de prendre decisions, covard, encara que no sigui dolent del tot. Dora Doll era francesa, els papers de senyores de vida distreta normalment s’atorgaven a estrangeres, en aquell temps. Va ser una actriu interessant, pràcticament de la mateixa edat que Blair i que, també com ella, no va fer una carrera de cinema massa coneguda i va viure molts anys. Un altre francès és Yves Massard, el personatge íntegre, una mena de veu de la consciència. Massard va fer algunes pel·lícules a Espanya i unes quantes, així com televisió, al seu país. Com tants altres està una mica oblidat, injustament. Dora Doll va tenir més sort i més feina i a França, fins i tot, la van condecorar per la seva trajectòria.

La pel·lícula té fragments inoblidables i compta amb un molt bon planter de secundaris, com Manuel Alexandre i Luis Peña. Bardem, uns anys després, va reprendre el tema de la societat provinciana a Nunca pasa nada, una cinta interessant, però no tan reeixida com Calle Mayor. Un símbol molt ben utilitzat és el del tren i l’estació, es podria escriure un volum gruixut, i potser algú ja ho ha fet, sobre el tren en el cinema, la cançó popular i la literatura. El tren d’abans, és clar, aquell que va representar una espurna de modernitat i una possibilitat de fugida, fins i tot de fugida tràgica, com en el cas d’Anna Karènina.