Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Marty és una d’aquelles pel·lícules que no decauen amb el pas del temps sinó que més aviat ofereixen noves lectures, a banda dels bons records que en tinguem. Quan la vaig veure per primera vegada no em va fer el pes, jo era una criatura i m’agradaven més aviat els amors juvenils, amb nois i noies de bon veure. La parella protagonista, aleshores, em semblava molt gran. Avui deu semblar estrany, al jovent, que un home i una dona al volt dels trenta anys fossin considerats uns concos una mica ridículs. També han passat a la història, a casa nostra, aquells balls on les noies i nois anaven a fer amistats, en un temps en els quals les seves vides es desenvolupaven en espais molt separats. I on les noies havien d’esperar que les convidessin a ballar, cosa que generava molts desenganys, sobretot per aquelles considerades menys atractives. És clar que els nois poc afavorits, com Marty, també podien rebre carbasses. No es vol incidir gaire en el fet del pes que té el físic, en la nostra vida, sobretot durant la primera joventut. Encara els acudits sobre nois o noies lletges no han generat tant de rebuig com les al·lusions a d’altres problemàtiques personals.
Marty és la història d’un bon noi. Fa anys, dir d’algú jove que era un bon noi o una bona noia donava a entendre que poques virtuts més devia tenir. És clar que es pot ser lleig i feliç, com es pot ser ric i desgraciat, però, al capdavall, en determinades etapes vitals, aquestes constatacions són un consol molt pobre, la veritat. La història ens situa en una societat tradicional, d’italo-americans, familiar, entranyable però, en la qual, la família pot ser un pes pesat, com aquesta mare que vol que el noi trobi xicota però que, quan la troba, comença a experimentar gelosia i por de la solitud. Els problemes entre sogres i joves que han de conviure també semblen d’un altre temps però, considerant com va el tema de l’habitatge, qui sap si no poden retornar. La tia del protagonista diu que es vella i té cinquanta-sis anys. L’amiga de Marty gosa opinar que encara podria treballar d’alguna cosa (ella és professora) i això sembla inapropiat, com suggerir que les noies estudiïn. No agraden gaire, les dones sàvies, a aquestes dames italianes que s’han dedicat a la llar en cos i ànima. A més a més, a la mare de Marty la noia li sembla massa gran i no és italiana. Els amics del carnisser també pressionen, la troben lletja, perdrà la llibertat, i aquestes coses, encara que no ho semblin, tenen un pes psicològic important.
La pel·lícula va guanyar quatre premis Oscar en categories importants: millor pel·lícula, director, actor protagonista i guió
Marty, que és carnisser, ha hagut de treballar des de molt jovenet, en morir el pare, malgrat haver aconseguit molt bons resultats a l’escola. Això no l’ha amargat més del compte, és amable, educat, alegre i catòlic a l’estil familiar. Fa anys vaig llegir en algun lloc que sobtava comprovar com en unes quantes novel·les d’escriptors com Pedrolo la gent anava molt a missa. La missa era encara una mena d’obligació social durant la meva adolescència. A Barcelona, segons com, encara et podies escapar dels controls però, als pobles, la cosa era visible i comprovable. Més enllà del fris sociològic que la pel·licula ens ofereix, moltes de les seves virtuts rauen el els actors. Ernest Borgnine va guanyar un Oscar per la seva interpretació, Betsy Blair va estar-ne a punt. I també el va guanyar el director, Delbert Mann, que s’estrenava amb aquesta pel·lícula (que es va endur també l’estatueta a millor pel·lícula), qui va fer després coses interessants però no va tornar a repetir un èxit semblant. El guió era d’un bon escriptor i guionista, Paddy Chayefsky (també guanyador de l’Oscar), qui va adaptar un guió televisiu seu anterior que havia tingut molt d’èxit. La versió televisiva la van interpretar Rod Steiger i Nancy Marchand que es veu que estaven molt bé, tot i que als responsables de la pel·lícula els semblessin més adients Borgnine i Blair. Chayefsky va ser un home complicat, de caràcter difícil, frustrat en no assolir el reconeixement que, possiblement, mereixia. Però la vida no és justa i si no ens adaptem al fracàs ho podem passar molt malament.
Borgnine, que aquí és un tros de pa, a causa del seu aspecte va haver d’interpretar sovint personatges malvats i sàdics. Betsy Blair, que tenia idees progressistes i d’esquerres patia sovint boicots professionals i el seu marit d’aleshores, Gene Kelly, va pressionar amenaçant en no endegar un musical previst si ella no aconseguia el paper, un rol que li feia il·lusió. Un any després va ser la conca, amb molta menys sort, d’aquella pel·lícula inoblidable i terrible que és Calle Mayor. Es va casar tres vegades, Borgnine el mateix, i tots dos van morir força grans, ja ben estrenat el nostre segle. La pel·lícula pot semblar senzilla, gairebé banal, acaba bé, mostra gent bonhomiosa, encara que en ocasions sigui pesada i manipuladora. Aquí la colla de concos amb ganes de gresca no arribem a la crueltat dels de Calle Mayor i aquest carnisser no seria capaç de fer una broma tan pesada a ningú. Més enllà d’aquesta aparent senzillesa la pel·lícula té la seva poesia, ens parla de la solitud personal, de la necessitat d’afecte i, també, de sexe, tot i que en aquell temps aquestes coses quedaven intencionadament emboirades. De vegades s’oblida que una pel·lícula o un llibre poden acabar bé sense necessitat de ser un rotllo. A la vida, de vegades, hi ha coses que acaben bé, de tant en tant. Encara que sigui de forma temporal.
