El somni no satisfet de la felicitat

Laura A. Baeza. Barcelona / @laurabaeza

Infelices de Javier Peña ens presenta Moritz, Rudolph, Hans i Karl, amics que en la seva època d’estudiants a la facultat de Periodisme de Santiago de Compostela formaven el Cercle de Viena (cadascun d’ells amb un àlies corresponent als noms dels membres del vertader Cercle de Viena). Tots ells tenien llavors projectes i albiraven un futur prometedor, però la vida ha convertit aquest futur en un present ple d’infelicitat, insatisfacció, frustració, mediocritat…  Al costat dels quatre membres del Cercle, entra un cinquè personatge, Marga, una noia que està malalta de càncer de mama.

El lector els coneix quan han deixat enrere l’època universitària i les seves passes els han separat per fer-los arribar a llocs diferents, però alhora al mateix escenari gris esquitxat de famílies i parelles que en realitat estan trencades, malalties greus, feines que no omplen… Des d’aquest present els acompanya a estones a aquell temps universitari curull de promeses. L’humor negre, una mica peculiar, la ironia i el sexe són recursos que fa servir Javier Peña en la seva obra debut que, sens dubte, està escrita amb un estil original, que li és seu. Un estil que atreu i atrapa el lector. Javier Peña marida tot això amb referències musicals del pop dels noranta: Infelices (Blackie Books) sona a grups com Nirvana i Radiohead.

La novel·la s’estructura en capítols protagonitzats cadascun per un dels personatges. A vegades, però, no és fàcil discernir a quin dels personatges s’està fent referència. Aquest fet fa que es trobi a faltar una major solidesa en la novel·la. Això, i la sensació que hi ha massa divagació, que l’autor vol explicar moltes coses, i a estones sembla que llegim petites històries inconnexes, que es queden perdudes pel camí, i tot plegat acaba penalitzant la història en el seu conjunt. Així i tot, i encara que sembli més un llibre de relats breus que una novel·la, hi ha passatges brillants que enganxen el lector i el fan gaudir.

Infelices ens parla de la recerca insatisfeta de la felicitat, dels fracassos que ens hipnotitzen i que assumim com a naturals en la vida. Hi ha també un retrat de l’amistat, d’aquella amistat que, malgrat tot, perdura en el temps. En alguns moments, la novel·la ens pot fer recordar el sabor agredolç d’algunes de les històries de David Trueba. Infelices és també una novel·la generacional, una radiografia d’aquells que passats els quaranta s’enfronten a molts incerteses i a la sensació constant de trobar a faltar quelcom, potser allò que creien que seria la vida.  Amb tot, Infelices és una bona troballa, una estimulant primera novel·la d’un autor que ens proposa una història àcida, intel·ligent i segurament incòmoda. Com sol passar en aquests casos, una bona manera de posar-nos davant del mirall.