Patricia Tena. Barcelona
Després de set anys de silenci literari, David Trueba presenta nova novel·la: Blitz (Anagrama), que significa “llampec” en alemany. L’escriptor i cineasta explica que li interessava mostrar com el pas del temps és un dels majors temors de la nostra societat, remarcant, a més, que avui dia gairebé tot té data de caducitat. “Una carrera política dura unes eleccions, un futbolista als trenta i pocs ja és gran, una pel·lícula en una sala de cinema no dura massa i ja no t’explico un llibre en una taula de novetats”, assenyala.
Precisament la idea va sorgir durant la promoció de la seva pel·lícula Vivir es fácil con los ojos cerrados (Premi Goya a la millor pel·lícula en 2014), que va estar plena d’hotels, premis i viatges però que no van impedir que se sentís sol. “Les solituds dels hotels estan molt presents en el personatge”, reconeix. I aquest és Beto, un jove arquitecte paisatgista que viatja fins a Munic per participar en un concurs sobre projectes de jardins. Un cop allà la seva núvia li confessa que s’està veient amb el seu ex, un cantant uruguaià teloner de Jorge Drexler, i ell es queda sol i desemparat en una ciutat que no coneix. Helga, una traductora alemanya de 60 anys, es convertirà en el seu refugi durant aquests dies difícils.
Trueba creu que aquesta crisi ha provocat que la gent se senti completament abandonada. Per això Beto no té ni llar, ni amor, ni pàtria: “Ni gairebé professió, vaig decidir que fos paisatgista perquè és gairebé igual d’invisible que un escriptor”. I l’única solució a la seva situació és aprendre a mirar, a refer-se, a oblidar-se dels prejudicis: “Estem acostumats a agafar el bisturí i obrir el cos abans de saber què és el que passa. Tenim una opinió abans que una observació i això és horrible”.
El títol fa al·lusió a una espurna, a la irrupció d’alguna cosa amb molta llum però que passa molt ràpid. I en aquest sentit, Blitz exemplifica a la perfecció com de relatiu resulta el pas del temps: tres dies a Munic s’expliquen en un centenar de pàgines mentre que els següents onze mesos ocupen un total de trenta: “Això passa en la vida real. Tinc amics que diuen que no els va passar res interessant en tota la dècada dels 90 i en canvi en un sol dia van viure tota una vida”. Per això en la novel·la són tan recurrents i metafòrics els rellotges de sorra, que en el projecte per al concurs de jardins Beto havia substituït pels tradicionals arbres. Aquesta idea té un origen d’allò més curiós: l’escriptor es va adonar que el seu fill es raspallava les dents massa ràpid i el dentista li va proposar que comprés un rellotge de sorra de tres minuts i que li digués, a manera de joc, que havia de raspallar fins que el mòdul quedés buit. “Quan ho vam fer, al minut i mig no podíem més… em vaig adonar que tres minuts observats eren interminables i li vaig dir que podia donar-lo per acabat abans que es destrossés la boca”, confessa rient.
Trueba fa broma també sobre algunes preguntes molt íntimes que rep. “Crec que aquest llibre dóna peu a això, així que la culpa és meva”, contesta. Tot i així ha reconegut que algunes idees sí que són autobiogràfiques i ha volgut compartir una especialment. Quan tenia 21 anys anava agafat del braç d’una dona gran a la qual admirava professionalment. Quan es van creuar amb un noi que anava a la seva facultat, ell es va separar ràpidament de la seva acompanyant, a la qual cosa ella va respondre molesta si temia que la veiessin amb una vella. L’autor, que inclou un passatge idèntic al llibre, ha reconegut que durant anys es va sentir “miserable” per aquest gest i que d’alguna manera o altra això havia de sortir de dins amb el pas del temps.
Com és habitual en les seves novel·les, el sexe té un paper fonamental en la trama, sent de vegades romàntic i sensual mentre que en altres es descriu de forma grotesca i fent sentir certa incomoditat al lector. “Una escena de sexe ha de ser particular. És una trobada entre dues persones, no entre dues entitats o dos representants d’una edat “i, per això, en Blitz queda latent la contrarietat interior de Beto, que va d’una banda se sent excitat per una dona sexagenària però al mateix temps s’avergonyeix per fer-ho i explica als altres la situació “des de la sàtira més brutal, amb crueltat”.
L’acció a més que desenvolupar-se a Munic també ho fa a Madrid, Barcelona i Mallorca, un lloc idoni perquè “és on s’uneixen Alemanya i Espanya”. A més, ell percep la forma de les cales com la imatge d’un braç que t’acull. “El mar és agitat i tot i així té racons de repòs. Era ideal perquè aquesta és la història d’un refugi “.
Trueba accepta el dualisme escriptor-cineasta amb naturalitat, com si fossin dos vestits diferents que es posa segons l’ocasió. I explica que, tot i que els dos oficis són molt satisfactoris, les pel·lícules roben molta intensitat i l’escriptura és molt solitària. Encara no sap quin serà el seu proper projecte, però té una novel·la en un calaix “castigada” després d’haver tingut problemes amb la seva estructura i el punt de vista. Tot i que assegura que no li importa, ja que quan li ve una idea “deixo que demani pas per si mateixa”.
