Tot allò que abraça ‘Patria’

La sèrie de la plataforma HBO és una adaptació de vuit capítols de la novel·la de Fernando Aramburu sobre el conflicte basc
patria hbo

Jordi Pujals


Les ferides que va provocar el conflicte de la banda terrorista ETA van ser tan profundes a Espanya, i molt especialment a Euskadi, que encara ara segueix havent-hi un gran interès per entendre què va passar i com és possible que el terror d’aquest grup es mantingués viu durant tant de temps, més de cinquanta anys. La distància amb aquells fets criminals, que van deixar gairebé un milers de morts i centenars d’atemptats, ens permet tornar a mirar-los amb el cap una mica fred, tot i que amb el cor encara encongit. Per això la novel·la Patria (Tusquets), de Fernando Aramburu, ha resultat un èxit de vendes i una lectura totalment colpidora.

D’aquell fenomen editorial, el director Félix Viscarret n’ha fet una sèrie per a la plataforma HBO. Es tracta d’una adaptació del llibre que consta de vuit capítols de gairebé una hora cadascun que ens expliquen la història de dues famílies basques, dos matrimonis, Txato i Bittori (interpretats per José Ramón Soroiz i Elena Irureta) amb dos fills i Miren i Joxian (Ane Gabarain i Mikel Laskurain) amb tres fills. A les dues famílies els uneix una amistat de tota la vida, amb aficions i moments compartits. Però aquesta amistat es veu diluïda quan un dels fills de Miren i Joxian -Joxe Mari (Jon Olivares)- comença a participar activament en els moviments independentistes bascos i entra a formar part de l’organització terrorista.

En el mateix espai temporal, Txato, que és administrador d’una empresa de transports, rep cartes amenaçadores d’ETA per pagar el conegut impost revolucionari i es converteix en un objectiu de la banda fins que un dia de pluja, sortint de casa seva, decideixen matar-lo. A partir d’aquest fet s’obren diversos fronts que retraten el dolor d’una pèrdua inesperada i injusta, la recerca de respostes que molts cops no es troben i l’acceptació, que malgrat tot, la vida ha de continuar. Els fills de Bittori decideixen que la seva mare es traslladi a la ciutat, lluny del poble, però ella es nega a tancar aquell capítol, té la necessitat de saber i conèixer qui ha estat l’assassí del seu home i per què ho ha fet.

Aquesta no serà una lluita fàcil perquè comportarà reobrir ferides que no han estat mai tancades. Per a la família de Joxe Mari, el camí tampoc serà planer. Han de conviure sabent que el seu fill ha comès crims sota una causa política i hauran de fer quilometres i quilometres per poder visitar-lo al centre penitenciari. Patiran perquè, com molts presos de l’època, el seu fill serà sotmès a tortures per part de funcionaris de l’estat. I, a banda d’això, augmentarà la tensió entre aquells pares que defensen aferrissadament el seu fill i aquells que tenen la necessitat de demanar perdó perquè saben que res justifica la violència.

Pàtria és un bon retrat del que ha estat la societat basca durant massa temps. Un poble dividit i enfrontat, on el silenci molts cops ha estat la resposta davant la por i l’horror de veure tantes morts al seu voltat. Callar per no ser mai assenyalats. Uns lluiten perquè es faci justícia davant la pèrdua de familiars i persones estimades,  però altres també creuen que han estat víctimes del sistema polític i demanen també que se’ls escolti.  La majoria dels actors, per no dir tots, fan unes interpretacions magnífiques, però  especialment cal destacar la de l’actriu Loreto Mauleón, que posa veu i rostre a Arantxa, germana de Joxe Mari. Crec que és fàcil estar d’acord que el paper que interpreta no és gaire habitual. La seva expressió facial i sobretot la seva mirada són per a mi les grans protagonistes de la sèrie. És fascinant que en tant poc ens pugui transmetre tant.

Una reflexió i una pregunta final. La importància de la paraula perdó. Tots en algun moment o altre, de vegades per coses minúscules, se’ns ha fet un nus a la gola per haver de pronunciar aquesta paraula. I si per petiteses es fa difícil, com no ho ha de ser després d’haver matat. Durant molt de temps, per a molts presos d’ETA demanar perdó significava rendir-se i acceptar que les morts que havien ocasionat no havien servit per aconseguir els seus objectius (malauradament, això encara passa en alguns dels antics membres de la banda). Així i tot, demanar perdó no sempre comporta ser perdonat. I aquesta és la lluita emocional que molts dels familiars de les víctimes han de viure, alguns volen mirar als ulls dels assassins, però acceptar el perdó també és sinònim de passar una pàgina que molts encara no poden concedir. Ara bé, ¿la pau a Euskadi hauria arribat mai sense aquells que demanen perdó i aquells que accepten perdonar?

Categories
SÈRIES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES