Una família marcada pel dolor

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Gerbrand Bakker, filòleg, jardiner i instructor de patinatge, es va donar a conèixer fa pocs anys amb la novel·la A dalt tot està tranquil (2012), que va guanyar diferents premis, entre els quals, a casa nostra, el Llibreter. Malgrat no tenir encara una obra gaire extensa, Bakker s’ha anat fent amb un públic fidel, ja que, més enllà dels arguments, aparentment senzills, el seu estil té un atractiu molt especial. Evoca de forma magistral els silencis, als paisatges, ens situa en mitjans que poden semblar propers però en els quals hi pot passar de tot, en el moment més inesperat. A això s’hi suma, crec, el fet que no es tracti de llibres massa extensos, d’aquests que de vegades fan respecte quan ens hi hem d’enfrontar.

Aquesta novel·la, trista i trasbalsadora, però amarada de tendresa, ens situa en el sí d’una família aparentment convencional. La mare ha marxat fa temps, no se’ns expliquen els motius però el fet ha deixat una estela de desolació a la resta, el pare i tres fills adolescents, dos bessons i un de més petit. Hi ha una bona relació d’afecte amb els avis paterns i també entre els germans i el pare. El llibre dona veu, en primera persona, als germans bessons, al germà petit i a un gos molt estimat. Un fet dramàtic, inesperat, sacsejarà la feble estabilitat familiar i la seva víctima serà aquest germà més petit, abocat a una ceguesa irreversible.

Avui hi ha una tendència insistent en el tema de la superació, quan ens veiem limitats per les circumstàncies, però no és tan senzill refer la vida quan els canvis són sobtats, dolorosos i contundents. I, en tot cas, la voluntat i la llibertat dels afectats també mereixen el nostre respecte. Malgrat el dolor que amara la història de Les pereres fan la flor blanca, l’autor no rebla el clau del dramatisme, tot resulta contingut, fins i tot amable, comprenem la situació perquè sabem que l’atzar ens pot enfrontar a tots, en algun moment amb coses d’aquest tipus, que no són culpa de ningú però que afecten a fons les seves víctimes i els qui els envolten i estimen, potser encara d’una forma més absoluta.

L’obra compta amb una molt bona traducció del neerlandès de Maria Rosich i es pot trobar en català (Raig Verd) i en castellà (Rayo Verde). L’autor ha aconseguit trobar un estil propi i reflectir els sentiments dels personatges amb versemblança, malgrat els tristos esdeveniments de la narració i que no són cap raresa sinó, al capdavall, aquestes coses imprevistes i terribles que ens poden passar en la vida, en algun moment.