Patricia Tena. Barcelona
Explica el guionista i productor de televisió Russell T. Davies que quan el 1999 va crear la sèrie Queer as folk, sobre un grup de joves gais a Manchester, bona part de la crítica li va retreure que no tractés el tema del VIH. Confessava que en aquell moment no estava preparat per fer-ho perquè comptava amb un gran grup d’amics i amants que havien mort de sida però que les seves famílies deien que havia estat per càncer o pneumònia i temia trair-los. Més de vint anys després ha trobat la manera d’homenatjar-los amb una minisèrie que se centra en la vida de cinc joves que comparteixen pis a Londres durant els anys 80.
Ritchie (Olly Alexander, cantant del grup Years & Years i un autèntic descobriment com a actor) és el protagonista, un adolescent que deixa el seu poble i la seva família conservadora per complir el seu somni de convertir-se en actor als teatres londinencs. Un dels seus companys és Roscoe (Omari Douglas), un noi que fuig de casa dels seus pares per evitar que l’enviïn a Nigèria per ocultar la seva homosexualitat als familiars i veïns. En Colin (Callum Scott-Howells) és exageradament tímid, prudent i els seus amics l’anomenen afectuosament Senyoreta Pepis, per la seva exagerada formalitat. Al Pink Palace, el pis de Londres on hi conviuen i mai falta la festa, també paguen el lloguer l’Ash (Nathaniel Curtis), un noi que vol ser professor i que està molt segur d’ell mateix, i la Jill (Lydia West), l’única noia del grup que acaba sempre adoptant el paper de mare preocupada pels seus amics.
It’s a Sin (HBO) mostra una dècada de la vida d’aquest grup, des de 1981 fins a 1991. Amb un muntatge àgil i una banda sonora meravellosa, cadascun dels cinc capítols és converteix en una muntanya russa d’emocions. En només 45 minuts passem de l’eufòria i el bon rotllo a tenir el cor encongit i, probablement, destrossat. De fet, veure-la en plena pandèmia de la Covid resulta encara més pertorbador per alguns paral·lelismes: l’aparició d’una malaltia desconeguda, fake news o informacions contradictòries que confonen la població i especialment el desconeixement (al menys al principi) i per tant, l’augment de casos, de totes les vies de contagi.
El propi Ritchie, en un primer moment, pensa que el «càncer gai» del qual parlen alguns és una invenció «perquè si fos veritat sortiria a tots els diaris i televisions.» En una escena memorable, on va passant de bar en bar petonejant diversos nois explica als seus amics (però mirant fixament a la càmera): «Com us podeu creure que hi ha una malaltia que calcula que ets gai i només et mata a tu? Els bisexuals es contagien només la meitat? Per què és un càncer gai? Que és rosa? Volen espantar-nos, que deixem de follar i siguem avorrits. Diuen que només es contagien els homosexuals, els hemofílics i els haitians, com si només busqués paraules amb H.» Per a ells, el desconeixement i la poca informació són igual de letals que la pròpia malaltia.
It’s a Sin és una reflexió sobre com va ser l’aparició pública de la sida i l’estigma que van haver de suportar els primers malalts. El projecte en un primer moment tenia el títol de Boys, però va canviar per un molt més adient («és un pecat») i que surt d’una cançó dels Pet Shop Boys. Els positius es veuen en la necessitat de justificar-se davant dels seus familiars per haver emmalaltit, com si haguessin rebut un càstig diví per ser qui són. Fins i tot una bona part de sanitaris rebutja tractar-los directament per por a la transmissió i els polítics els consideren poc més que una amenaça pública. Però la sèrie també aprofundeix en el sentiment de comunitat, de com uns amics poden arribar a convertir-se en família.
Arran d’una anècdota que sorgeix una nit de festa al Pink Palace, el grup d’amics comença a saludar-se diàriament amb un sonor «La!». Darrerament he vist aquesta paraula circular per algunes xarxes socials i gairebé sempre va acompanyada de l’emoticona del cor. Els que hem vist la sèrie també hem fet una mica nostre aquest crit d’amor als amics i a la vida. D’altra banda, la Terrence Higgins Trust, una veterana associació britànica dedicada a sensibilitzar sobre la sida i la salut sexual, ha declarat que l’1 de febrer, una setmana després de l’estrena de la sèrie, el número de proves de detecció del VIH al Regne Unit s’havia triplicat respecte a anys anteriors. Destacaven la influència determinant que It’s a Sin havia tingut per aconseguir-ho. Hi ha sèries que a més d’entretenir també consciencien i crec que aquest era el millor homenatge que Russell T. Davies podia fer als seus amics perduts.
