Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Recentment he pogut veure la pel·lícula Agonia: La vida i la mort de Rasputin, del director rus Elem Klimov, realitzada entre 1975 i 1979, que es va estrenar a Europa i els Estats Units a principis dels vuitanta, ja que hi va haver alguns problemes amb les autoritats soviètiques. La pel·lícula incideix en l’últim any de la Rússia del tsars, a partir de mostrar la personalitat d’alguns dels seus protagonistes, sobretot Rasputin, Nicolau II i la tsarina. Sembla que la narració es pren alguns llicències sobre l’ordre dels esdeveniments, se centra en l’efecte hipnòtic que produïa el famós personatge, fins arribar al seu assassinat a mans, sobretot, de Feliks Iussúpov. Els actors són poc coneguts per nosaltres, en general, a excepció dels cinèfils devots. Rasputin és interpretat per Aleksei Petrenko, actor i escenògraf amb una llarga trajectòria en cinema, teatre i televisió. Havia nascut l’any 1938 i va morir el 2017. En un documental de la BBC va fer de Stalin.
La pel·lícula, tot i que no entra a fons en una condemna contundent del personatge, ens el mostra repulsiu, histriònic, brut, lasciu, incoherent i, en ocasions, incomprensible. Nicolau II es mostra feble, indecís, impotent davant del seu destí i incapaç de prendre decisions, enmig d’un entorn complex i en un país en descomposició, amarat de problemes de gruix i immergit en guerres i fams. Els bolxevics són uns grans absents i sembla que així va ser ja que molts dels seus líders eren a la presó o a l’exili, en aquell moment.
Rasputin ha estat el personatge principal o secundari en unes vuitanta pel·lícules i en unes quantes sèries de televisió. Avui hi ha certa revisió, al menys per part de la història europea no soviètica, de la seva importància real i també es matisen, o no es poden demostrar, els seus suposats excessos sexuals. La historiografia russa, però també la literatura amb rerefons marxista, ha conformat un relat del qual serà difícil esbrinar-ne la veracitat, el mateix ha passat amb fets més propers, com ara la Revolució Francesa o la nostra Guerra Civil. No sempre escriuen tan sols la història els vencedors, també els vençuts tendeixen a la revenja quan compten amb instruments adients.
La pel·lícula de Kilmov juga amb la ficció i la realitat, ja que es mostren escenes documentals de l’època, força angoixants i que reflecteixen la situació d’un país complex, incapaç d’evolucionar, tot i que hi havia hagut alguns intents de modernització, afamat i miserable. Podríem pensar que les coses van canviar però podríem trobar escenes tant o més terribles de les fams estalinistes o de la Segona Guerra Mundial. Nicolau II té alguns paral·lelismes amb Lluís XVI, monarques condemnats a ser-ho, febles, no pas males persones però que vivien, també gràcies a un entorn aclaparador, molt allunyats de la realitat. Una realitat, tot s’ha de dir, diversa i complicada, encara més en un país tan gran, amb tantes fronteres i tants problemes i amb una pagesia sotmesa, en gran part, a l’esclavatge. I també, tot s’ha de dir, amb unes tímides classes emergents o amb un sector aristocràtic il·lustrat però incapaç de controlar la situació i redreçar-la.
Klimov va tenir problemes amb el govern, amb la censura. Va morir el 2003, avui és un director de culte, tot i no comptar amb una filmografia gaire extensa. La seva darrera pel·lícula va ser Vine i mira, títol tret d’una cita de l’Apocalipsi, una visió terrible i molt personal de la invasió nazi i del patiment del poble rus, molt més dura que la de Rasputin. No crec que la vegi, la veritat. La de Rasputin ja m’ha fet patir però aquesta sembla que és molt pitjor.
Rasputin, quan jo era petita, era ja un personatge de conte de por, se n’explicaven moltes facècies. La meva mare recordava la pel·lícula on Lionel Barrymore interpretava l’inquietant monjo i li havia fet força por. És fàcil fer recaure els mals d’aquella Rússia en un personatge concret, molts contemporanis seus van morir de forma violenta però d’altres fins i tot van poder fugir i tenir un descans relativament còmode, com el mateix Iussúpov a qui una filla de Rasputin, Maria, va arribar a demandar per difamació.
Podem ser molt antimonàrquics i racionals però aquestes històries de reis, reines, seguicis, bruixots i la resta ens fascinen i ens fascinaran, encara més si hi ha sexe i violència pel mig, i continuaran generant cinema, literatura, i, fins i tot, cançons, com ara la de Fangoria, entre moltes d’altres. Jo, hores d’ara, allò del penis de Rasputin conservat en formol em sembla una mena de variant d’aquelles brames sobre el prepuci de Nostre Senyor. Tenim un costat fosc, barroc, irracional, i, en algun moment imprevist que se’ns pot desvetllar.
