Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La vida mentidera dels adults és la darrera i esperada novel·la de la misteriosa Elena Ferrante. En el seu estil, tan personal, retorna als escenaris que ens són coneguts, els barris populars de Nàpols, i a un dels grans temes literaris de sempre, les famílies i les seves complexes relacions. Ens explica la història la seva protagonista, en primera persona, i se centra en els seus anys d’adolescència. És una novel·la de maduració i podria tenir, com en la coneguda tetralogia de L’amiga genial, una continuació, ja que acaba d’una forma relativament oberta i una mica abrupta. L’autora sap jugar amb la intriga de forma magistral, dona pistes, insinua possibilitats.
És possible que els secrets de família no siguin tan rellevants, al capdavall, com en algun moment havíem intuït o ens havia fet creure, però això té poca importància. Com en d’altres llibres seus sembla que l’educació és l’única manera de sortir d’un ambient pobre i fregant la marginalitat però, al capdavall, això comporta també deixar enrere les arrels. La relació de l’autora amb Nàpols deu ser difícil, el napolità, amb les seves particularitats, és la llengua dels pobres, de la gent sense formació acadèmica. Aquí, a Catalunya, potser ens mirem aquest tema amb una altra perspectiva.
La història de La vida mentidera dels adults (La Campana en català amb traducció de Pau Vidal i Lumen en castellà amb traducció de Celia Filipetto) s’estructura a l’entorn d’un objecte que esdevé un símbol. En aquesta etapa de creixement i canvi la protagonista, com passa i passarà a tants adolescents, s’adona d’això que dona nom a la novel·la, les mentides dels adults, que tant aconsellen la sinceritat, als infants, i que sovint no són com diuen ser ni fan allò que prediquen. La família de la noia, que sembla ideal, tolerant, ben avinguda, acabarà per esdevenir fràgil. Hi ha una certa claustrofòbia en les relacions, tot gira a l’entorn de la família i dels coneguts de la família. L’amor i el sexe tenen un gran pes a la vida i la protagonista n’és ben conscient. Hi ha un gran nombre d’impagables reflexions, al llarg del llibre, sobre el capteniment de la gent i el de la mateixa noia, que observa, es rebel·la i acaba fent coses que potser no desitja fer.
El tractament del tema sexual defuig sovint idealitzacions excessives, es manifesta amb una certa dosi de sordidesa i se’ns explica amb una admirable naturalitat. No és aquest, encara, un tema fàcil de tractar sense recorre a descripcions etèries o excessivament brutals o agosarades. Hi trobem una certa idealització dels homes per part de les dones, dels homes valents, ben plantats, amb carisma, intel·ligents, vanitosos, brillants, seductors, fins i tot, en aparença, bones persones. Però tot pot ser un miratge, les bones intencions tenen rerefons no esperats i la vida no és senzilla. Ferrante, com d’altres grans escriptores, pot agradar més o menys, podem trobar els seus personatges inversemblants o terriblement humans, però, per damunt dels arguments hi ha una evidència: ha aconseguit bastir un estil propi i té la grapa necessària per poder jugar amb els seus lectors i lectores, i fer que un argument el qual, explicat d’una altra manera, podria semblar, fins i tot banal, assoleixi una grandesa inexplicable.
