‘La casa de papel’ perd força

Manel Haro /  @manelhc

La sèrie de Netflix La casa de papel ha posat a disposició del públic aquest mes de setembre cinc nous episodis de la darrera temporada, a l’espera dels altres cinc que no arribaran fins al desembre i que suposaran el punt final a aquesta història d’atracaments i reivindicacions socials. En l’anterior temporada ens havíem quedat al Banc d’Espanya, on la banda mirava de resistir els intents d’assalt de la policia mentre el seu líder, el Professor (Álvaro Morte), estava contra les cordes després que l’agent de policia Alicia Sierra (Najwa Nimri), a qui el CNI i la mateixa policia havien tendit una trampa, trobés el seu cau.

Sabem que el Professor sempre té un as sota la màniga, que sempre se’n surt de totes, però aquesta vegada la situació és realment complicada, ja que, a banda de la pressió de l’agent Sierra, l’exèrcit ha assumit la responsabilitat d’acabar amb l’assalt de la banda, la qual cosa vol dir que, a diferència de la policia, els militars no prenen tantes precaucions amb la supervivència dels ostatges (si han de morir, se’ls considera només un efecte col·lateral, ja que l’empresa més important és la seguretat nacional).

La tensió i les ganes de saber com acabarà tot es mantenen, però els problemes que hi havia en la temporada passada els trobem també aquí. Amb això em refereixo sobretot a la manca de versemblança. Cert és que tota la història, des de la primera temporada, juga molt amb els girs i amb la capacitat inacabable del Professor de tenir-ho absolutament tot previst, però arriba un moment que aquesta fórmula s’esgota o, almenys, que la nostra ingenuïtat ja no és infinita. Hi ha alguna escena en l’atac de l’exèrcit -que no desvelaré per no espatllar el misteri- que frega una mica el ridícul. Tampoc és versemblant que els ostatges entren i surtin del banc (amb els atracadors) i que cap d’ells s’escapi, o que mentre l’exèrcit ataca el Banc d’Espanya amb explosius, la ciutadania estigui a pocs metres de l’edifici mirant-s’ho tot en lloc que la zona acordonada sigui molt més gran.

A La casa de papel la inversemblança també té a veure amb el romanticisme espontani que trobem en aquells moments de tensió, en els quals sembla que el món s’ha d’ensorrar, però als personatges encara els hi queden ganes de tenir converses -massa llargues per al moment de perill que viuen- d’amor i confidències. Però, ep!, uns comentaris que, de tan ensucrats, et treuen de la història. Passa moltes vegades que les sèries que assoleixen un gran èxit -en aquest cas, també internacional- van perdent força si s’estira massa el fil. Caldrà esperar els darrers cinc capítols per saber el desenllaç i per fer una valoració global de la sèrie. De moment, tot està enlaire.