Una vida per construir i un món per enderrocar

Manel Haro / @manelhc

Fa alguns anys que editorials com Cafè Central, Lleonard Muntaner i AdiA Edicions han començat a recuperar algunes de les obres de l’escriptora mallorquina Antònia Vicens (Santanyí, 1941), moltes de les quals només es podien trobar, fins no fa molt, de segona mà a través d’Internet. Una d’aquestes obres recuperades és La santa (AdiA Edicions), publicada originalment el 1980 i que ens porta als anys cinquanta, a un petit poble marcat per les misèries de la Guerra Civil i de la postguerra.

La protagonista és Drusil·la, una adolescent que creix en una família abatuda per les angoixes del pare i de la mare, cadascú dels quals acusa un pesar molt diferent. El pare era un guàrdia civil, però es va retirar, i ara exerceix com a comercial d’una empresa de vi. Mostra una obsessió amb la lluna, a la qual culpa de la mort del seu company Ignasi quan els dos formaven part del cos, però en el fons el pes de la culpa recau sobre ell mateix: no es perdona el paper que va tenir aquella nit de servei en què l’Ignasi va caure mort. La culpa i altres frustracions que ha acumulat en la seva vida -la seva dona el fa sentir un fracassat i ell accepta que ho és- l’han abocat a l’alcohol.

La mare de la Drusil·la es passa les hores mirant per la finestra i xerrant amb la seva veïna i amiga Joana, una altra dona frustrada perquè no ha aconseguit trobar cap home que l’estimi i sempre pensa que ha arribat l’hora de canviar de vida tot i que mai ho acaba d’aconseguir. La mare recorda sovint el futur que li esperava a ella mateixa quan era jove i tenia una relació amb un home que va ser mort durant la guerra. També l’avi de la Drusil·la va perdre la vida durant el conflicte. Davant la tristesa que li va quedar la mare va decidir quedar-se amb el guàrdia civil, pensant que igualment li esperaria un bon futur, però el que va venir després no va ser millor que el que tenia, que el que havia perdut, així que viu amb el record i la nostàlgia del seu gran amor esvaït.

En aquest ambient de somnis trencats, d’esperances ofegades, de complicitat entre guàrdies civils i contrabandistes, de culpabilitats per purgar, creix la protagonista, una noia que -llegim- «a la cara tenia aquella mena de senyal pròpia de les persones sense ambició, de vida fosca.» El seu, però, és un esperit rebel, tot i que s’ha educat amb monges, vol demostrar que s’ha fet gran, juga a les relacions de parella amb les seves amigues i fuig com pot de l’assetjament al qual la sotmet el vicari del poble, un home apreciat per la família de la Drusil·la i amb qui el seu pare hi té amistat.

Les protagonistes femenines de les novel·les de Vicens acostumen a ser dones fortes, inconformistes, lluitadores, sovint en oposició a mares, germanes i veïnes que no els ha quedat més remei que acceptar la vida que els ha tocat. Drusil·la també vol trobar el seu lloc al món, però ningú que somia amb una altra vida pot desfer-se d’allò que ja ha viscut, com passa amb la resta de personatges de la novel·la: el pare mai podrà deslliurar-se de la culpa, ni la mare del dolor per la vida que mai no ha tingut. El món, llavors, no és tan gran ni tan divers com sembla, però Drusil·la encara és jove, i ho ha de comprovar per ella mateixa.