Quan l’escriptor Sebastià Portell em va recomanar, ara fa uns tres anys, llegir Antònia Vicens (Santanyí, 1941), jo no havia sentit a parlar mai d’ella. Aquella tarda, confiat en el seu suggeriment, vaig anar a l’Espai Mallorca de Barcelona i vaig comprar un parell de novel·les seves. Recordo que llavors buscava referències sobre la seva obra i no en vaig saber trobar gaire cosa. Aviat vaig descobrir que Vicens era una escriptora activa, que venia sovint per Barcelona a llegir els seus poemes i que era una persona molt receptiva amb els seus lectors. He pogut parlar amb ella diverses vegades des que la vaig descobrir, i ara la bona notícia és que ja tenim llibres dedicats a la seva obra. Sebastià Portell -el seu millor ambaixador dintre i fora de les illes Balears-, ha publicat un parell de llibres que ens ajuden a entendre l’univers literari i personal d’Antònia Vicens. Un d’ells, acabat de sortir del forn, és Davant el fulgor, un compendi d’articles de diversos autors coordinats per ell mateix i Sebastià Perelló. L’altre es va publicar el 2016 (en els dos casos a Lleonard Muntaner Editor) i es titula Massa deutes amb les flors. Avui parlaré d’aquest.
El llibre és una extensa entrevista que li fa en Portell, més sobre la seva obra que sobre la seva vida. Desconec fins a quin punt l’autora mallorquina és molt gelosa de la seva intimitat o, senzillament, prefereix no parlar de la seva vida. Sí sé que és una persona molt humil i les persones humils tendeixen a trobar irrellevants moments vitals propis que per als lectors més fidels ens serien ben interessants. No és que el llibre defugi la vida de Vicens perquè, de fet, hi ha diverses preguntes que són de caire més personal, però diguem que el llibre no estira gaire aquest fil i se centra més en la part literària. D’aquesta manera, les preguntes avancen d’acord amb la cronologia de la seva obra, fins al poemari Fred als ulls (2015).
Una de les coses que apunta Vicens en les seves respostes és que la seva obra no és autobiogràfica, i suposo que no té sentit discutir-ho, però sí cal puntualitzar que moltes de les seves vivències són, d’alguna manera, presents en els seus llibres. Posaré un exemple: la lectura d’aquest llibre-entrevista va ser posterior a la meva lectura de La festa de tots els morts, una de les seves primeres novel·les, sobre les quals gairebé no hi ha informació a la xarxa. En Portell li pregunta per aquest títol i l’Antònia respon, ens facilita una informació útil per posar en context la novel·la; en canvi, allò que més m’ha ajudat a afegir sentit a l’obra són les preguntes sobre la seva joventut quan treballava a Cala d’Or, sobre les seves lectures de textos espirituals, o sobre el seu amor per les paraules quan era una nena. Això és perquè la protagonista passa per moments que ens recorden molt als que va passar la pròpia Vicens.
Sebastià Portell / Fotografia de Manel Haro
En aquest sentit, Massa deutes amb les flors és una magnífica guia de lectura de l’obra de l’escriptora de Santanyí, a banda del goig que suposa recollir la paraula de la pròpia autora. En aquest sentit, aquest llibre es pot complementar perfectament amb Davant el fulgor, perquè un suposa la interpretació de la pròpia escriptora i l’altre és la interpretació que fan de la seva obra altres autors que l’han llegida i la coneixen. Però no només és una bona guia literària, és també un recull d’idees humanistes que ningú es pot perdre.
Quan Portell li pregunta si creu en l’amor per a tota la vida, ella respon: «No, no hi he cregut mai. La gràcia de l’amor és que pot canviar d’un moment per un altre. A més, no crec en un amor etern en cap sentit. Anam potser massa carregats de dubtes i de deutes. Allò més important és que et coneguis a tu mateix i saber, si és que això és possible, què és veritablement el que vols. Alguna vegada, l’amor de la teva vida pot ser per exemple una buguenvíl·lea o qualsevol altre ramell o estri. Alguns dies m’ha passat que el primer que he fet és anar a veure si aquells capolls que tenia el roser s’han convertit en roses. Et pots enamorar d’una flor, d’un paisatge, d’una estrella, d’una vitrina i córrer a comprar-la. Dir que l’amor de la teva vida és un home o una dona és tancar-te en un món molt petit.»
Diu Antònia Vicens que pensa que cada llibre que acaba serà el darrer de la seva carrera, però, per sort, sempre hi ha nous estímuls. El que sembla tenir clar l’autora és que la narrativa ja forma part del passat i ara només s’interessa per la poesia. De fet, quan va començar a escriure poemes, tenia una novel·la a mitges que es va quedar al calaix. Fa poc ella deia que no tenia cap intenció de reprendre-la, però em sembla que al final s’ha animat i els lectors no ens sentirem pas decebuts. Sobre la poesia val la pena rescatar una frase d’aquest llibre: «La poesia és mostrar-te nuu al món i provocar la nuesa dels lectors.» Desitgem que aquests deutes amb les flors es paguin amb més literatura, de la manera que sigui. De moment, aquest llibre-entrevista alleugereix qualsevol espera.
