Jordi Fernando: «Hem deixat d’escoltar moltes veus de dones i aquest silenci ara ja és ofensiu»

'La Negreta i altres veus emmudides' són set relats protagonitzats per dones catalanes oblidades per la Història
Jordi Fernando
Fotografies de Maria Dolors Sàrries.

Manel Haro / @manelhc


Jordi Fernando Aloy (Barcelona, 1953) és editor, traductor i escriptor. Des de l’any 2000 dirigeix, juntament amb Maria Dolors Sàrries, l’editorial Meteora, on ha publicat autors com Agustí Bartra, Teresa Juvé i Feliu Formosa, entre d’altres. Entre les seves traduccions al català hi ha Virginia Woolf i Ray Bradbury. Com a escriptor, acaba de publicar La Negreta i altres veus emmudides (El Cep i la Nansa), un llibre que aplega set relats històrics protagonitzats per dones catalanes que la nostra història ha oblidat. Elles són Josepha Vilaret, executada el 1789 per haver participat en els Rebomboris del Pa; la sanadora Gueraula de Codines (1262-1364), perseguida per la Inquisició per les seves pràctiques; la pedagoga i feminista Enriqueta Sèculi (1897-1976); la impressora Antònia Ibarra (1739-1805), directora de la Impremta de la Universitat de Cervera; l’anarquista Salut Borràs (1878-1954); l’artista i brodadora Elisava (1070-1122); i la compositora i cantant Càndida Pérez (1893-1989).

 

Amb el seu llibre recupera set personatges oblidats per la Història.

Ho he pogut fer perquè he disposat de més temps, de més hores per dedicar a la literatura. Havia abandonat aquest projecte feia molts anys, masses, i volia tornar-hi. Al darrere hi ha un motiu més aviat ideològic: la constatació d’un greuge col·lectiu, la ignorància que tenim com a societat sobre moltíssimes figures femenines que han fet grans contribucions a la Història i, vergonyosament, la Història les ha obviat. Vaig pensar que era una raó prou digna per reprendre l’escriptura, i d’aquí va sortir La Negreta i altres veus emmudides.

Jo no en coneixia cap, ho he confessar. Segur que d’aquestes set dones, hi va haver una que va ser la que va motivar fer el llibre.

Primer volia escriure sobre una sola dona, fer-ne una novel·la històrica, que és un subgènere que m’apassiona, però vaig pensar que si volia assenyalar la mancança de figures històriques femenines, no em podia cenyir a una de sola, i vaig decidir treballar-ne un màxim de set perquè el retrat fos prou plural. Set dones en un llibre m’exigien una quarantena de pàgines per a cadascuna, i és una bona mida per fer-ne un retrat bastant definit. Per altres motius, estudiava la societat catalana de finals del divuit, quan em va aparèixer com una revelació la Josefa Vilaret, la Negreta, i la tensió dramàtica d’aquest personatge va marcar el camí de la resta del llibre.

Segur que hi havia altres dones en la seva òrbita, abans d’escriure el llibre, i segur que donarien per a un segon volum.

Sí, sí, n’hi ha moltes més, per desgràcia nostra. La ignorància sobre la dona en la història catalana i en la de qualsevol cultura del món és grandiosa. Potser sí que més endavant reprengui l’estructura i l’ideari d’aquest llibre, però crec que la tasca que queda per fer és enorme i tothom s’hi hauria de sentir compromès.

Pensant-ho bé, tenim un personatge en l’àmbit de la medicina, un altre en la cultura, un altre en el dels drets socials, un altre en la lluita feminista… Volia abastar el màxim d’escenaris diferents en la seva tria?

La tria de les set dones tenia la pretensió de cobrir èpoques diferents de la nostra història i professions o arts també distintes, per mostrar que no hi ha hagut cap època ni cap activitat social que hagi quedat al marge d’aquest oblit sistemàtic de la referència femenina. Fins i tot la figura de la cupletista, la Càndida Pérez, que d’entrada semblaria una activitat «femenina» acceptada socialment, va cometre la gosadia de ser compositora i això li va significar ser bandejada per homes i dones del seu propi ram.

Per què va decidir que fossin textos de ficció i no petits assajos?

M’apassiona la Història, però no soc historiador. I de fet la meva idea tampoc no era fer un treball històric, sinó essencialment literari, i per això vaig recórrer a la ficció. També perquè les biografies d’algunes de les set dones són pràcticament inexistents, se’n sap poquíssima cosa, i per bastir el personatge només tenia el recurs de la ficció. Una ficció, evidentment, controlada. Que fos versemblant i que no contradigués en cap moment les dades, poques o moltes, que es coneixen de cada personalitat.

Quins van ser els límits en les llicències històriques que es podia prendre?

Hi ha detalls argumentals que no es poden demostrar històricament, és clar, però tampoc no es poden rebutjar, perquè el context social o la possibilitat temporal perquè es produïssin hi és. No hi ha cap document que certifiqui que Gueraula de Codines aprengués les arts curatives d’un metge àrab, però en la Vilafranca de finals del segle XIII convergien les tres cultures peninsulars —cristiana, jueva i àrab— amb exquisida normalitat, el metge Bofim rondava per allà i en aquell moment la medicina àrab era sens dubte la més avançada. Tampoc no puc certificar que la cerverina Antònia Ibarra s’enamorés d’Antoni Gimbernat, però l’il·lustre metge va ser estudiant de la Universitat de Cervera quan la Ibarra tenia quinze o setze anys i treballava a la impremta universitària: una noia en la flor de la vida entremig de centenars d’estudiants devia ser per força coneguda.

Segur que sí!

I el mateix Gimbernat, anys després, va publicar llibres a les impremtes dels Ibarra. I en el cas de la Negreta, una dama de l’alta societat barcelonina li va pagar l’enterrament, no se sap si pertanyia a la família del baró de Maldà, però sens dubte es tractava d’algú molt pròxim. Per això podem especular. Vull dir que quan fas ficció no has de demostrar la certesa històrica, sinó la versemblança, la possibilitat real. Sobretot en el cas de personalitats amb molt poca documentació contrastada. Precisament aquí rau el problema, que aquestes dones han estat pràcticament esborrades de la Història.

Suposava que d’algunes dones no hi hauria gaire documentació per fer recerca.

Hi ha personalitats de les quals es coneix molt poc detall. D’algunes només el nom, la professió i, aproximadament, l’època en què van viure. Són, és clar, les més distants en el temps. Quan tractes figures dels últims segles hi ha molta més informació, però de vegades trobes llacunes de dècades senceres, i aquí tornes a haver d’omplir el forat amb imaginació, sí, però controlada i documentada, si vols fer un retrat acurat d’aquella dona en concret i de la seva personalitat.

 

 

De tots els personatges que retrata, el més misteriós per a mi és Elisava. Què se sap d’ella realment, més enllà de la firma del tapís del penó de Sant Ot?

Va ser una gran artista del teixit i el brodat, que treballava en diferents llocs del bisbat d’Urgell per a nobles i sobretot eclesiàstics, i va tenir la gosadia de signar la seva obra, a títol personal o en referència al seu taller, fet que li va comportar més d’un problema. Se sap que va viure a cavall dels segles XI i XII, però se n’ignoren les dates exactes i els llocs de naixement o mort. En fi, que si no hagués signat el penó de Sant Ot no sabríem que va existir.

D’aquestes set dones, alguna li ha resultat més apassionant que les altres?

Se’m fa molt difícil destacar-ne una, precisament perquè les he volgudes diferents i totes m’han entusiasmat. Amb un únic nexe comú, això sí: totes són dones rebels. En el seu camp, en la seva època, però totes es rebel·len contra la injustícia que pateixen, que sempre és allà. La personalitat de la Salut Borràs, per exemple, és d’una dimensió humana aterridora. Una dona que, nascuda en el si d’una família anarquista de Gràcia, pateix una quantitat d’humiliacions i vexacions per part de la justícia de l’època que fa esborronar i ens connecta amb èpoques molt recents, perquè es repeteix un patró criminal de carta blanca entre els que se suposa que imparteixen justícia. Fa feredat repassar les vides de Josefa Vilaret i Salut Borràs, per citar-ne dues, i veure no només que la història es repeteix, sinó que cada vegada la repetició és més sofisticada i la impunitat més descarada.

De fet, cada capítol no és només un retrat, és també un episodi de la història de Catalunya. Ha estat difícil acotar en poques pàgines episodis tan complexos?

Difícil, no; entretingut i divertit, sí. A mesura que anava escrivint el llibre m’adonava de l’immens regal que m’estaven fent aquestes set dones. Elles m’han ensenyat més història sobre la dona que la que he après al llarg de tota la vida. La Negreta, Josefa Vilaret, m’ha connectat amb els Rebomboris del Pa i la monstruosa repressió subsegüent; Gueraula de Codines m’ha ensenyat la lluita d’unes dones dedicades a la curació de persones i animals contra la superstició i el terror ideològic d’una església governada per ments inquisitorials; Enriqueta Sèculi va ser una pedagoga feminista importantíssima durant els anys de la dictadura de Primo i la República, un referent grandiós per al feminisme actual, i se la coneix poquíssim.

A totes se les coneix poc, està clar.

La impressora Antònia Ibarra era l’única persona de Catalunya capaç, al segle XVIII, de compondre i editar un llibre en grec i, en canvi, el carrer de Cervera que recorda la impremta universitària només porta el nom del seu pare, que va ser director de la impremta la meitat d’anys que ella. Gràcies a la Salut Borràs he pogut capbussar-me en la farsa judicial del Procés de Montjuïc i la persecució a mort de l’anarquisme. Amb Elisava he pogut conèixer les altres dones anteriors a ella o coetànies que també van gosar reivindicar el seu art deixant el seu nom per a la Història; i la compositora i cantant Càndida Pérez m’ha permès saber que, al cap de més de cent anys, encara continuem cantant cançons que ella va compondre sense tenir-ne nosaltres la més mínima idea.

Llavors entenc que totes les lluites que apareixen en el llibre són reals. Parlo, per exemple, de la lluita feminista d’Enriqueta Sèculi, la perseverança de Gueraula en exercir la seva professió contra el dictat de l’església, aquells primers llibres en grec que va imprimir Antònia Ibarra a Cervera…

Absolutament reals. Aquí no hi ha ficció. La ficció només treballa aspectes laterals o anecdòtics de les seves personalitats. El gruix dels seus actes, de la seva obra i del seu llegat fins als nostres dies és absolutament cert i demostrat. Això és precisament el que les fa importants i el que fa adonar-nos de la injustícia del seu bandejament.

En aquests relats hi ha il·lustres secundaris: Frederica Montseny, Teresa Claramunt, Enriqueta Gallinat… La relació entre aquests secundaris i les protagonistes del seu relat és un recurs de la ficció per contextualitzar millor els relats o era real?

Les tres figures històriques que esmentes van conèixer i van tenir contacte real i directe amb la Salut Borràs, en el cas dels dos primers noms, i amb l’Enriqueta Sèculi, en el tercer. La seva relació va ser del tot real. Aquesta barreja de personalitats històriques, efectivament, ajuda a completar el personatge, però sobretot a contextualitzar l’època i els debats ideològics que entre aquestes persones hi havia. Dins de l’anarquisme, la Montseny, la Claramunt i la Borràs tenien enfocaments diferents i es discutien per qüestions de fons ideològic; també el feminisme de la Sèculi resultava molt extremista per a moltes dones progressistes de l’època.

 

Jordi Fernando Fotos

 

El títol fa referència a veus emmudides, abans en parlàvem, però justament aquests personatges femenins destaquen perquè no van acceptar que ningú les emmudís. Aquest emmudiment fa referència a què han perdut pes en el relat històric o que van destacar en un món d’homes que sí les volien emmudides?

Evidentment perquè una veu ens hagi arribat emmudida algú l’ha hagut d’emmudir. Jo sempre dic que si els actes d’aquestes dones els haguessin fet homes, tots en tindríem coneixement perquè la història oficial ho hauria registrat. És precisament el fet de ser dones el que les ha condemnat al mutisme. Però és un emmudiment que s’hauria de convertir en un crit d’alerta. Hem deixat d’escoltar moltes veus de dones i aquest silenci ara ja és ofensiu. Ataca directament la nostra intel·ligència.

També he de dir, però, que amb la Negreta hi havia altres cinc homes executats que també han estat oblidats. I penso en el mestre de Gueraula, també oblidat. I en els anarquistes que van lluitar com la Salut Borràs, també oblidats. Tots homes.  

En general, podríem dir que la Història ha estat escrita bàsicament pels homes. Però, atenció, no pas per tots els homes, sinó només pels guanyadors. Dels pobles perdedors en la Història, en sabem ben poc, només tenim la versió del guanyador en la majoria de casos, potser salvant els més actuals, i no pas tots. O sigui que si ho mirem amb números freds, podríem dir que només coneixem el 25% de la història universal. El percentatge dels perdedors i el de les dones no surt per enlloc. Hi ha hagut molts homes oblidats al llarg dels segles d’història humana, però de dones oblidades n’hi ha hagut com a mínim el doble. Jo sempre plantejo un repte: digueu-me cinc noms de dona anteriors al segle XIX que no siguin ni reines ni santes. Oi que costa de trobar-les?

És un bon repte! Seguim, vostè és traductor, editor i escriptor. Sent així, suposo que no ens pot sorprendre l’acurat us del llenguatge del seu llibre…

L’ús correcte del llenguatge en un llibre no ens hauria de sorprendre mai. Crec que és la primera obligació de l’escriptor. I quan dic correcte, que no s’interpreti estrictament normatiu, sinó adequat a registres, personatges, ambients i èpoques. Un llibre en què el narrador i tots els personatges parlin igual, per més normatiu que sigui, jo crec que està mal escrit. Els personatges ens els hem de creure i aquesta credibilitat només la podem fer arribar al lector a través de la llengua, en la seva immensa varietat de registres i riquesa lèxica. Escriure no és una distracció, és un ofici, i el bon ús de les eines és determinant i exigible en qualsevol professió.

Hi ha nous projectes com a escriptor? I com a editor?

L’editorial Meteora està vivint els seus anys de desacceleració. Hem lluitat molt i ara volem fer-ho a un altre ritme. Tenim un fons editorial que volem preservar i mantenir, i mentre les llibreries (o sigui els lectors) s’interessin pels nostres llibres, nosaltres en continuarem tenint. També estem editant les novetats que tenim compromeses de fa temps, com les novel·les de la Teresa Juvé, la nostra autora centenària i degana de les lletres catalanes. El futur, però, almenys el meu, és ja un present i està vinculat a l’escriptura.

Expliqui’m això.

Des de La Negreta… ja he escrit dues novel·les més que espero que arribin al públic ben aviat. Com que jo sempre he demanat respecte per la figura de l’editor, el que no faré mai és publicar-me jo sol. Per a mi, publicar un llibre és un acte d’amor. I per això, se’n necessiten com a mínim dos.

Categories
EscriptorsHistòricaLLIBRESPERSONATGESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES