Retrat d’un perdedor

Santi Terraza / @santiterraza1

València i els seus contrastos socials, culturals i econòmics han estat un prolífic focus de carn literària en les dues darreres dècades. La confluència de la ciutat de les penúries i la ciutat dels excessos ha afavorit una producció novel·lística que s’ha traduït en unes quantes delícies narratives que circulen a cavall entre la ficció i realitat. Joan Francesc Mira va traçar el relat de les dificultats de la postguerra a El tramvia groc; Ferran Torrent va narrar els episodis de la corrupció i la ciutat sense llei en la seva trilogia de Societat limitada, Espècies protegides i Judici final; Rafael Chirbes va copsar les conseqüències de l’especulació a Crematorio i En la orilla, i recentment Miquel Nadal ha convidat a recórrer la història de la ciutat a través de sis generacions a Càndid.

En aquest mar de literatura carregada de seqüències reals, ha nascut una novel·la de km 0, que és una autèntica joia i ha esdevingut un fenomen editorial. Noruega, de Rafa Lahuerta, narra les desventures d’Albert Sanchis des de la seva infantesa, els anys setanta, fins als nostres dies, aturant-se especialment als sòrdids vuitanta i els alegres noranta. És el dur, acurat i sincer retrat d’un perdedor amb un enorme potencial desaprofitat per una sèrie de factors psicològics i culturals.

Albert Sanchis és un personatge genuïnament valencià, que ha estat, per una banda, protagonista i, per una altra, testimoni de l’evolució i la transformació de la ciutat. En el seu relat hi conflueixen diversos episodis generacionals: des d’una adolescència marcada pel terrible impacte que l’heroïna va causar en àmplies capes de les classes mitjanes i populars fins la crisi dels 40 anys sota les conseqüències socioculturals de la corrupció que va esquitxar de ple la ciutat. Entremig, hi apareixen contextualitzats altres moments que van marcar els valencians nascuts als seixanta i començament dels setanta: la ruta del bakalao, les glòries del València CF, les transformacions urbanístiques i els deliris de grandesa d’unes classes dirigents que mai van superar el seu complex de provincianisme.

Noruega (Drassana Llibres) es pot llegir de tres maneres. La primera és traçant els canvis de la ciutat. Per exemple, com els barris del Mercat i de Velluters van deixar la degradació per perdre-hi la identitat o com el del Carme va passar de ser un dels llocs més conflictius d’Espanya a un focus d’atracció de turistes. La novel·la dibuixa paisatges desapareguts, tenyits per l’enyorança, tot i el conflicte que els acompanyava. La segona lectura de Noruega és entrant a la pell del personatge per fruir de les seves aventures, intentar fugir dels seus errors i plorar amb les tragèdies del seu entorn. Albert Sanchis és un looser al qui li surten malament la majoria de coses, en ocasions per la seva manca de destresa, però en molts casos per circumstàncies que no són al seu abast.

I encara hi ha un tercer camí per a llegir la novel·la, que és viatjant per la nostàlgia que transmet un amor que va marcar una eternitat i va durar poc més que un instant. L’ombra de la mitificada Helena, amb qui l’Albert viu els millors moments de la seva vida, aconsegueix sortir de les pàgines del llibre per a penetrar en el particular univers del lector. La combinació de les tres lectures, sumat a un estil narratiu dinàmic i acurat, ofereix una novel·la que atrapa de ple i convida a reflexionar. Rafa Lahuerta –que abans de Noruega havia escrit La balada del Bar Torino– descriu amb coneixement de causa els escenaris i els períodes traçats i construeix un personatge plenament real d’una València cansada d’estimar-se i odiar-se en excés.