En l’estona que dura una mascletà, a les Falles de València, dos individus van tenir temps per atracar un banc. Era l’any 1993 i l’escriptor Ferran Torrent va pensar llavors que allò donava de si per a una novel·la. Ho va apuntar i s’ho va guardar. Més de dues dècades després, l’autor de Gràcies per la propina ha rescatat aquells apunts i ha escrit Poder contar-ho (Columna/Destino): «He agafat aquella idea per escriure la novel·la, però aquesta història no vol retratar fil per randa el que va passar en realitat, són dos relats diferents», explica Torrent. «De fet, jo ho ambiento en l’any 1983, ho he preferit així perquè políticament aquella època era molt més interessant, hi va haver un canvi de govern a Espanya, que va ser quan els socialistes assumiren el poder; com a escenari de la novel·la, aquell canvi donava molt de joc», hi afegeix.
A banda d’un escenari més idoni per a la seva història, si Torrent ha volgut situar la trama l’any 1983 és també per una qüestió pràctica. Poder contar-ho és la tercera entrega d’una sèrie que es titula El segon sistema: «he decidit tirar trenta-cinc anys enrere perquè així els lectors que ja han llegit les entregues anteriors podien veure de quina manera s’havien conegut els personatges». Val a dir, però, que cada novel·la de la sèrie funciona de manera independent, així que lector no sentirà cap mancança argumental. Com explica el propi Torrent, l’eix d’aquesta trilogia és que «els personatges estan al marge del sistema, són outsiders, diguem que creen un segon sistema que es nodreix del primer, però regint-se per unes normes que creen ells mateixos».
Per tal d’escriure aquesta història, l’autor de Sedaví reconeix que ha hagut de trepitjar el carrer per tal que totes les peces encaixin: «la recreació del banc és invenció meva, però sí que volia fer una sèrie de comprovacions físiques, com tenir clara la situació de l’oficina, com els personatges podien arribar al lloc on tenen el cotxe estacionat, el temps que es triga a arribar-hi o fins i tot saber que llavors els bancs es deixaven els diners físicament, mentre que ara tot es fa de manera electrònica». «Això -hi afegeix- em va fer anar diverses vegades a fer el recorregut, perquè, encara que els lectors no es fixen normalment en aquests detalls, preferia no descuidar-me’ls». Torrent prefereix tenir cura dels detalls, però també confessa que «a mesura que et vas fent gran, el treball de camp et molesta més i si ho pots resoldre tot amb poques passes millor, perquè fer de periodista és molt complicat, perquè has d’anar esbrinant coses, preguntant aquí i allà, i la gent no sap donar-te explicacions de manera sintètica, has de gravar cintes i cintes i després tornar-les a escoltar per destriar el que t’interessa».
Torrent ho diu perquè creu que un dels temes que li agradaria tocar en una novel·la és el del sistema judicial, però després de la feinada que li va suposar fer treball de camp a Bulevard dels francesos, ara prefereix escriure sobre altres coses. Ara per ara, diu, «el que em ve de gust és parlar de la societat en què visc, m’interessa el fet social, però mai deixant anar missatges morals en les novel·les, perquè crec que els missatges són més aviat responsabilitat dels lectors, són ells els que han de treure les seves conclusions, de les quals jo en puc ser conscient o no». I en acabar aquesta entrevista, l’autor s’aixeca disposat a deixar-se fer fotos, amb cara de pocs amics, sense concessions: «només podria somriure si hagués escrit una novel·la d’humor, però si somric ara, després els lectors no es prendran seriosament el que he escrit». I jo, davant d’un home que té les coses tan clares, no m’atreveixo a discutir.
