Isidre Grau (Sabadell, 1945), és un escriptor amb una llarga i ferma trajectòria literària, ben consolidada en el panorama de les lletres catalanes. Ha publicat novel·la, narrativa breu i assaig, i durant quinze anys va impartir tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En aquest sentit cal assenyalar que ha publicat, al diari Avui, diversos articles al voltant de l’escriptura creativa.
El febrer de 2020, poc abans de l’inici oficial de la pandèmia i del confinament domiciliari, va publicar Un dissabte de primavera (Editorial Trípode), i un any i escaig més tard, l’octubre de 2021, veu la llum, amb la mateixa editorial, Setanta-tres dies amb el pare, una novel·la que ens exposa la relació, al llarg d’aquest període esmentat, entre un pare i un fill que es veuen obligats a viure en plena natura, amagats perquè la seva vida corre perill. Una narració que ens parla de solitud, subsistència, creixement personal i memòria.
Setanta-tres dies amb el pare duu una dedicatòria ben especial: «A José Arbués Possat, que em va donar les bases d’una història que després he fet meva molt lliurement.» Es tracta, doncs, d’una novel·la inspirada en fets reals?
Sí, ell, un antic company de treball, em va passar unes converses amb l’home que havia viscut els fets a principis de la Guerra Civil, quan era un noi de deu anys i el poble havia quedat al bàndol nacional, amb unes amenaces de repressió que aconsellaven que pare i fill desapareguessin un temps. El que he fet jo és cobrir els seus gairebé tres mesos a les muntanyes.
I segons comenta, ho ha cobert de manera molt ficcionada però, és habitual, en la seva escriptura, recrear la ficció a partir d’un fet real?
No, és la primera vegada i t’asseguro que ha estat una experiència molt gratificant. Si busco un precedent de basar-me en experiències reals, he d’anar als meus relats de Primer paisatge, on vaig ficcionar records d’infància.
Cert: recordo aquesta obra. Tornant a Setanta-tres dies amb el pare, l’ha estructurat en quatre apartats, però el primer ve a ser un preàmbul, l’excusa de la veu narradora per passar a explicar-nos aquest període d’aventura, supervivència i noves experiències. I és a continuació quan tenim la trama, organitzada ja, a grans trets, de manera lineal. Per què aquesta arquitectura de la novel·la?
El nucli principal és el confinament a la muntanya, evocat a fragments quan el nen ja és un home gran. Però cal destacar que ho recorda a partir del trencament del mutisme del pare. Així la novel·la es converteix en una reflexió que retrata els equilibris entre la memòria i els silencis que fem tots.
Uns silencis que marquen els personatges, perquè quan entrem ja al nucli de la novel·la és quan trobem, de manera destacada, el pare i el fill. Un pare callat, poc comunicatiu, fins i tot una mica sorrut, que arrossega el dolor per la mort d’un altre fill seu, Valeri, afusellat a l’inici de la Guerra Civil. I, per l’altra banda, el fill amb qui s’amaga a les muntanyes per no córrer la mateixa sort i ser detinguts, un nen de deu anys que intenta en tot moment estar a l’altura del que se li demana. Convindrà amb mi que amb aquest plantejament de caràcters la convivència no es preveu fàcil.
Aquest és el repte de l’aïllament, mostrar la metamorfosi de pare i fill a través del temps: l’un que està més acostumat a la naturalesa que a les persones i l’altre que no tenia pas ganes d’apartar-se del món. Tots dos aprendran coses que no s’aprenen en la rutina establerta.
Encara fent referència a aquest fill de deu anys, que és la veu narradora, el personatge testimoni que recorda els fets, cal remarcar que no li ha atorgat cap nom propi. Per què, aquesta omissió?
Em va agradar molt no necessitar noms per als personatges principals, de la mateixa manera que no vaig ubicar l’acció en un lloc identificable. Tots els topònims són imaginaris, situables en un lloc imprecís del Prepirineu. Dibuixo un espai molt reduït per extreure’n una lectura universal.
Entenc. I a banda del pare i el fill hi ha uns altres dos personatges que també tenen un paper important. La mare, tan diferent del pare, sociable, sempre explicant històries; i Valeri, el fill afusellat, que malgrat no ser-hi físicament sempre és present.
La mare és el veritable motor de la fugida, mentre que el germà Valeri és el referent del nen, que a través d’ell ha conegut unes altres idees, unes noves maneres de viure. Ell té un model d’aprenentatge que no té res a veure amb el del pare i que el fa especialment despert.
L’altre gran personatge de la novel·la és la natura, i és amb ella al costat, gairebé diria que a l’uníson, que es produeix el creixement personal de pare i fill. Potser en la societat actual també caldria un apropament cap a la natura com el que ells viuen?
Per descomptat. Vivim en una societat que es refereix a la natura en termes de consum, però se la mira de lluny. Avui dia seria molt difícil de creure que un noi de deu anys s’hi pugui aventurar; estem envoltats de complicacions i perills que ho farien impossible.
La natura, doncs, és omnipresent al llarg de tota la novel·la, amb la seva força, la seva bellesa, i també la seva violència. I són moltes les referències que s’estableixen amb el relat Walden de Thoreau. És aquest un llibre de capçalera, per a vostè?
Ho ha estat de cara a treballar aquesta història, quan m’he endinsat en el món de Thoreau per establir-hi connexions. Jo no he mitificat mai la relació amb la terra, potser perquè durant els meus primers vint anys a casa era el pa de cada dia. La naturalesa encara em tonifica, sense trobar-hi romanticisme.
A la novel·la el nen llegeix Walden i també altres llibres, documents i papers que havien pertangut a Valeri, el germà afusellat, i a través de les seves lectures se’ns mostren els avenços socials, culturals i polítics assolits amb la República. Avenços que la guerra i les seves devastadores conseqüències van escapçar d’arrel. Aquesta pèrdua de valors seria comparable, a petita escala, amb el daltabaix cultural de l’Europa d’entreguerres?
Les arcàdies del segle XIX han estat rarament aplicables al XX, i no diguem al present, quan el món avança cap una tecnificació absoluta i les relacions humanes passen pels nous sistemes de comunicació. Ara diem que vivim en la llibertat democràtica, però estem més condicionats que mai. De fet, la novel·la ens parla de la pèrdua d’uns valors republicans, de l’extinció d’una cultura democràtica que trigaria dècades a retornar i mistificada per l’evolució d’Europa.
Amb el que acaba de comentar quasi podríem dir que Setanta-tres dies amb el pare és una novel·la política, per aquesta pèrdua de valors socials. Però també és una novel·la intimista per la relació entre pare i fill; realista, per agafar com a punt de partida un fet verídic; psicològica, perquè l’evolució del caràcter dels personatges és un dels aspectes més lloables i ben treballats… Potser la catalogació que millor li escau és la de novel·la iniciàtica?
Sí, crec que el tema central és la iniciació adulta d’un noi just quan el món està canviant les regles del joc. En aquest sentit, i per un estil que busca ser molt directe, penso que és una bona lectura per al públic juvenil.
Ben cert: és una novel·la recomanable per al jovent. Hi ha previst algun tipus de difusió a instituts?
Fins ara no en sé res, però estem començant la promoció. Esperem que algú cregui en aquesta opció. Com també estaria molt bé passar-la al cinema; la veig molt traduïble en imatges.
A la nota de l’autor que hi ha al final del llibre podem llegir que aquesta és la seva novel·la «menys premeditada, que no vol dir poc meditada.» Pel que comenta en aquestes línies es trobava immers en l’escriptura d’una altra novel·la, però aquesta se li va imposar. Així doncs, en quins projectes està treballant actualment?
En aquell primer confinament, tan estricte, narrar una història tan essencial és el que em va venir més de gust. Per això vaig aparcar la novel·la llarga i complexa que encara estic acabant. Escriure demana la llibertat de poder aturar i reprendre qualsevol projecte, segons les circumstàncies. Ara t’asseguro que estic molt content d’haver fet aquell parèntesi.
