Joan Magrané: «A Catalunya no coneixem la nostra tradició musical»

Manel Haro / @manelhc

Al primer pis de la llibreria Nollegiu del Poblenou, al local on anys enrere hi havia la boutique de moda femenina Juanita, arriba un compositor per presentar el seu llibre, Antologia sentimental de la música catalana (editat per Peu de Mosca). Ell és Joan Magrané, ve acompanyat del periodista Pep Gorgori, els dos trepitgen el terra emmoquetat sobre el qual s’aixequen prestatgeries de llibres i vells emprovadors encortinats que durant anys van acollir clientes a la recerca de noves peces per al seu fons d’armari. Una magnífica barreja de tradició i modernitat que esdevé escenari ideal per parlar de la música catalana d’abans i la d’ara.

Magrané és un dels nostres compositors més rellevants i amb més èxit. Les seves obres es programen regularment, però al seu llibre, que ens passeja per la música de Joaquim Serra, Frederic Mompou, Manuel Blancafort o Eduard Toldrà, entre altres, no apareix el seu nom. Ens ho fa notar el conductor d’aquesta presentació, Pep Gorgori, qui també vol posar en relleu la producció del compositor reusenc. Aquest breu volum no pretèn ser cap anàlisi exhaustiva de la història de la nostra música, sinó que és un apropament personal -i sentimental, és clar- que Magrané ha volgut fer «a mà, en una llibreta i sense haver de recórrer a Internet.» Un llibre fet a partir d’articles publicats en diversos mitjans que, en definitiva, surt de dins.

Diu Gorgori que aquest llibre es pot llegir en una tarda, de forma ràpida, o bé es pot fer escoltant tranquil·lament la música dels compositors que Magrané referencia. I d’aquesta manera ens presenten el llibre: seleccionant peces de Morera, Serra i Blancafort que Magrané escolta amb la mirada baixa, absolut concentrat. Fa la sensació que quan sona la música, el reusenc desapareix de la Nollegiu, la seva ment s’enlaira i vola, potser a la seva pròpia infància, quan era un nen de set anys i passava el seu temps lliure tractant d’interpretar el que deien les partitures que li arribaven a les mans.

Sobre la peça Melangia, d’Enric Morera, diu Magrané que «és un exemple perfecte de la influència wagneriana en la música catalana» i sobre les Variacions per a orquestra i piano de Joaquim Serra, apunta que «és una música molt moderna, amb una orquestració brillant i amb una part de piano fantàstica que demostren que Serra volia engrandir els marges de la música clàssica i, per tant, no se’l pot reconèixer només per les seves sardanes.» Magrané assegura que «a Catalunya no coneixem la nostra tradició musical, ni s’estudia ni es programa prou, per això és tan important recuperar-la.»

Per aquesta Antologia sentimental de la música catalana hi circulen altres grans compositors actuals com Benet Casablancas, Ramon Humet, Josep Maria Guix i Albert Guinovart, a més d’altres noms que nodreixen una nova i prometedora generació de compositors com són Raquel Garcia-Tomás o Carlos de Castellarnau. Magrané recorda, però, que «la gràcia d’aquesta antologia no és que parli de música catalana, sinó que parla d’una música que és molt bona.» Com la seva, per cert, que és extraordinària.