Posy Simmonds: «Que es parli de Tercera Guerra Mundial sense ironia és esgarrifós»

La il·lustradora britànica publica 'El mundillo literario', recopilació de vinyetes publicades a 'The Guardian' que retraten amb ironia el món literari
Posy Simmonds

Eduardo Suárez Fernández-Miranda


Posy Simmonds (Berkshire, 1945) és una de les més prestigioses il·lustradores britànica. Educada al Queen Anne’s School, a L’Ecole des Beaux Arts de París i a la Central School of Art and Design de Londres, ha treballat des de finals dels anys seixanta per a la premsa anglesa. Les seves il·lustracions periòdiques a The Guardian han donat lloc a novel·les gràfiques de gran qualitat. Gemma Bovery o Tamara Drewe (inspirada en la novel·la de Thomas Hardy) i Lejos del mundanal ruido són un clar exemple de la reinterpretació que fa dels clàssics, fixant a les pàgines de la seva obra la vida contemporània, i realitzant un retrat irònic i tragicòmic de la societat actual. Ara, acaba de publicar El mundillo literario  a Salamandra Graphic.

 

Porta des dels anys seixanta al món de la il·lustració. Com veu l’evolució del còmic des que va començar a dibuixar?

He treballat principalment per a diaris al llarg de la meva carrera. Fins fa relativament poc, al Regne Unit, els dibuixants de diaris i els del món del còmic no se solapaven, treballaven en esferes separades. Tot i que de petita vaig llegir una gran quantitat de còmics anglesos i americans, no vaig conèixer realment el món del còmic fins a l’any 2000, quan la meva primera novel·la gràfica, Gemma Bovery, va ser traduïda al francès i vaig anar al Festival d’Angoulême.

I com va ser?

Allà, em vaig alegrar molt de descobrir que els còmics estaven en una gran carpa, que abastava tot tipus de creació de còmics, des de superherois fins a novel·les gràfiques. Admiro com es pren seriosament les tires còmiques a França… i recordo que em va sorprendre el fet que es poguessin comprar als supermercats. El Regne Unit potser s’havia quedat per darrere de França i Bèlgica en el passat, però ara s’ha posat al dia. Hi ha festivals de còmics, botigues de còmics, còmics en línia. I un augment molt benvingut de dones fent còmics.

Té vostè una relació especial amb França?

Mai havia estat a un país estranger fins que vaig anar a París als disset anys per aprendre francès. Haver crescut al camp anglès, la vida a la ciutat, la vida estudiantil va ser una experiència aclaparadora. M’encantava París. He visitat França amb el meu marit la majoria d’anys des d’aleshores. Espanya també: m’agradaria que el meu castellà fos millor.

Molts dels seus llibres han sorgit de les seves col·laboracions a The Guardian, com és el cas d’El mundillo literario. Això l’ha permès tenir una mirada sempre actual a l’hora de crear?

Jo estava molt al corrent de la vida i dels esdeveniments contemporanis quan treballava a The Guardian. El resum del meu dibuix animat setmanal (Mrs Weber), que va aparèixer als anys setanta i vuitanta, havia de reflectir la vida i els temps dels lectors. Volia que el detall del meu treball fos el més acurat possible i prengués notes de tot: moda, argot, drets de la dona, llei de divorcis, disponibilitat d’anticoncepcions, tractament dels polls… Encara guardo quaderns de dibuixos i prenc notes. Els esdeveniments mundials són impactants, terribles. El fet que es parli de Tercera Guerra Mundial sense ironia és esgarrifós.

A El mundillo literario trobem escriptors insegurs davant la publicació del seu segon llibre, o que pateixen bloqueig. A l’escriure sobre això, ha tingut en compte la seva pròpia experiència com a escriptora? Com va sorgir la idea de parlar del Doctor Derek o de l’agent Rick Raker?

Comparteixo molt de l’angoixa dels companys escriptors, com l’horror de la pàgina en blanc, les hores dedicades a mossegar un llapis; la signatura de llibres, on la gent et pregunta on són els lavabos; la por al rebuig, la festa de presentació literària, olor de canapès de formatge de cabra… Totes aquestes preocupacions em van donar la idea del Doctor Derek, un doctor literari que tractava problemes literaris. L’estil visual del Doctor Derek és un pastitx dels còmics dels anys 50 que m’agradava llegir de petita. M’agrada la paròdia: Rick Raker és un agent especial literari, escrit a l’estil de les novel·les policíaques de Raymond Chandler.

Vostè ha escrit llibres infantils d’èxit. Creu que el món literari no pren gaire seriosament els escriptors de llibres infantils, malgrat la seva gran tasca com a iniciadors en la lectura dels més petits?

Sí. Malgrat la gran importància dels llibres per a nens, els seus autors (i il·lustradors) generalment no són tan valorats com els escriptors adults. Molta gent pensa que escriure per a nens és senzill, que tothom ho pot fer. De fet, certes celebritats no poden resistir-se a provar-ho, produint llibres horribles que es promocionen a costa dels autors reals. Això, per descomptat, no inclou aquelles celebritats que escriuen llibres fantàstics.

 

Posy Simmonds

 

L’element narratiu és molt important a la seva feina. Què li aporta a la seva obra allò narrat al còmic i, al contrari, com enriqueix la il·lustració al text narratiu?

Al llarg de la meva carrera he treballat principalment per a diaris. Les meves dues primeres novel·les gràfiques es van publicar originalment com a sèries a The Guardian. Quan Gemma Bovery es va publicar en forma de llibre a França, vaig llegir crítiques que deien que des d’un punt de vista purista del còmic, el meu format era estrany, ple de text, una mena d’híbrid. Originàriament, hi havia una explicació senzilla per escriure molt text: economia. The Guardian havia estipulat el format de la sèrie, el nombre d’episodis (cent) i la freqüència amb què apareixien (diàriament). Hi havia molta història per amuntegar a cada episodi i, senzillament, el text ocupava menys espai.

Entenc.

Però a mesura que avançava, vaig descobrir com el text i la imatge podien treballar junts o fer coses diferents. Tots dos podrien presentar veus diferents simultàniament: en un episodi podria haver-hi la veu del forner francès com a text, les veus dels personatges dibuixats en bombolles i la meva veu com a il·lustrador/càmera, una veu omniscient, capaç de revelar coses en les imatges que els protagonistes desconeixen. Vaig trobar que tenir diferents veus donava profunditat tant als personatges com a la història.

Interessant…

A cada episodi sempre s’havia de triar: quina part de la història s’explicaria en text i quina part en imatges? Vaig trobar que les imatges eren bones per ambientar escenes, per descriure-les, per representar el temps, l’atmosfera, per a escenes/diàlegs importants, per al personatge i per al silenci. La història explicada només en imatges. I vaig veure que el text era bo per introduir determinats canvis. El text podria avançar la història, però també podria actuar com una mena de gir, després, per exemple, d’una intensa seqüència amb molts globus de diàleg.

Italo Calvino deia que com més creiem conèixer els clàssics d’oïdes, més nova i inesperada resulta la seva lectura. Ha experimentat aquesta sensació amb les obres de Hardy o Flaubert en el moment d’adaptar-les al còmic?

I tant, cada vegada que llegeixo Madame Bovary hi trobo alguna cosa diferent. El vaig llegir per primera vegada a l’escola (en francès). Quan estava escrivint la Gemma Bovery, vaig tancar la novel·la de Flaubert en un calaix per no recordar el seu geni. Em vaig prendre moltes llibertats respecte a ella! També vaig trobar Lejos del mundanal ruido de Thomas Hardy més satisfactori en comparació amb la primera vegada que el vaig llegir fa més de trenta anys. Hi ha pocs avantatges en fer-se gran, però aquest n’és un.

Gemma Bovery o Tamara Drewe van començar com a tires còmiques a The Guardian. Si hagués pensat en elles des del principi com a llibre, les hauria treballat de manera diferent?

Aquesta és una de les grans preguntes! Sí, si haguessin estat llibres, hauria tingut més pàgines per explicar la història que els cent episodis que el diari em va encarregar. També un format diferent. I diferents terminis. Una data límit del llibre m’hauria donat més temps per treballar-hi, tot i que sovint un termini més ajustat fa que la concentració… Treballar sota pressió és bastant dolent per als nervis, però molt bo per generar idees. Quan va començar la versió serialitzada de Gemma Bovery a The Guardian, vaig completar vint-i-cinc episodis i després vaig fer els altres setanta-cinc, un per un, durant quatre mesos. Cap al final, només estava quatre o cinc episodis per davant de la publicació al diari. Amb prou feines vaig sortir de casa, o del meu tauler de dibuix.

Coneix l’obra de dibuixants espanyols com Paco Roca o Alfonso Zapico?

I tant! Els conec i els admiro a tots dos, també a Antonio Altarriba.

Ara deu està vostè treballant en algun altre projecte…

Una nova novel·la gràfica, però és molt aviat per parlar-ne.

Categories
CòmicENTREVISTESIl·lustradorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES