Quan escolto música contemporània em ve al cap una divertida anècdota que em va explicar el director musical del Liceu, Josep Pons, en referència als premis SGAE: s’hi tocaven les cinc obres finalistes, però abans de fer-ho, es va decidir canviar l’ordre de les peces, i no va quedar clar en quin ordre s’interpretarien; després de tocar la primera, el director es va girar perquè el compositor que la va crear saludés: resulta que es van aixecar dues persones. No estic segur si això té més de llegenda que de realitat, però sempre es un bon recurs per parlar de música contemporània.
Al concert que va oferir al Petit Palau del Palau de la Música la violinista catalana Anna Urpina, es van interpretar quatre peces contemporànies, entre les quals hi havia una de molt coneguda i una d’inèdita. Urpina va estar acompanyada al piano per Alberto Rosado en el segon bloc de la sessió i per Eva del Campo al clavecí en la primera part, dedicada al repertori barroc. Era, doncs, una exhibició de contrastos que servia per presentar el disc que tots tres han gravat i que porta per títol, justament, de Contrastos.
La música contemporània -una etiqueta aquesta massa genèrica, comencem per aquí- sovint ens és oferta una mica per cobrir quota, i quan tenim l’estrena mundial d’alguna obra inèdita, aquesta poques vegades és promocionada com el plat fort, sinó més aviat com una petita propina del programa (no va ser el cas d’aquest concert, ja que el Palau de la Música va destacar les peces de Josep Maria Guix i d’Arvo Pärt com als grans ítems de la cita). No entrarem en quines són les raons per les quals passa això -segurament en són moltes, i no vull caure en discursos benintencionats però que pequin d’ingenuïtat-; ara bé, sí ens ha de fer reflexionar sobre la salut -i el recorregut– de la nostra música contemporània.
¿Per què començava aquest article parlant de l’anècdota explicada pel mestre Pons? Perquè a moltes persones els pot semblar que la música contemporània sona tota igual. Trobo interessantíssim que el programa escollit per Anna Urpina inclogués el Movimiento de José Luis Turina, Quatre peces per a violí i piano d’Anton Webern, la inèdita Esbós sobre una glossa antiga de Guix i la conegudíssima Spiegel im Spiegel de Pärt. Són obres dels anys 1978, 1910, 2021 i 1978, respectivament. És a dir, un ventall de composicions que abracen pràcticament tot un segle de música contemporània.
Escoltar aquestes quatre peces seguides ens ofereix la possibilitat de determinar que entre algunes d’elles hi ha ponts de connexió, llocs comuns. Ara bé, escoltar-les després del repertori barroc ens fa pensar-les d’una altra manera. ¿Hi ha més connexió entre les peces barroques o entre les contemporànies? ¿No són, al cap i a la fi, el producte d’una època i de les seves necessitats de recerca de nous llenguatges que sempre parteixen d’una base comuna? ¿Es pot fer una lectura diferent de la música barroca si l’interpretem juntament amb una selecció de peces actuals? ¿Es pot percebre d’una altra manera la música contemporània havent gaudit prèviament d’un programa barroc? Penso que sí, en tots els casos.
El concert d’Urpina no pretenia ser un d’aquells exercicis eclèctics -i moderníssims- de ficar-ho tot al mateix sac. Tot estava endreçat i cada bloc responia al seu propi univers, a les seves arrels. Les peces barroques de Biber, Händel, Castello i Corelli (els renovadors dels segles XVII i XVIII) van ser interpretades amb instruments històrics: el violí d’Urpina i el clavecí tocat per Eva del Campo. La part contemporània amb el flamant Steinway & Sons sota les mans de Rosado. Tots tres van demostrar una gran compenetració i solvència.
Els dos plats forts: Urpina i Rosado ens van oferir un subtilíssim Spiegel im Spiegel, com si el violí es resistís a robar protagonisme al piano i el piano no volgués robar protagonisme al violí. Cada instrument compartint espai amb l’altre i reverenciant-lo al mateix temps. Amb molta més energia va sonar l’Esbós sobre una glossa antiga de Guix, una peça curta que -perdoneu-me la vehemència- em va deixar absolutament fascinat, una composició que passava del minimalisme a l’exaltació més viva tot projectant-se en una sort de reclam existencial. Segurament, una etiqueta aquesta que es podria posar a la peça de Part (potser també a les de Webern i Turina), tant diferents l’una de l’altra. Aquí es despulla el sentit de la música contemporània, obrir nous camins a partir d’un mateix paisatge: el que a vegades ens aixopluga i a vegades ens expulsa.
