Inici de temporada a mig gas al Palau de la Música

Albert Mena / @jakoblenz

Vagi per davant que rebre una orquestra com la del Teatro alla Scala i dirigida per un personatge llegendari com Riccardo Chailly sempre serà una bona notícia: la qualitat del so i la noblesa de la narració sempre hi seran. La màgia d’inaugurar temporada amb uns noms de tant pes és difícil d’equiparar a la que podrien aportar altres formacions, però tot i el hype, el programa i el desig d’una vetllada inoblidable, la inauguració de la temporada al Palau de la Música va quedar a mig gas.

Obria el concert la 1a Simfonia de Beethoven, una peça ben coneguda per Chailly. La versió va ser sentida però s’allunyava força dels preceptes que el director va establir en el seu cicle complet de les simfonies presentada per Decca el 2011. Més proper a velocitats i efectes historicistes, la versió que en va fer el mestre milanès era prou diferent a la presentada al Palau, més narrativa que emocional, d’un discurs que cobria els quatre moviments i que no es movia per paràmetres preconcebuts.

El primer moviment, Adagio & Allegro, va iniciar la marxa com una màquina a vapor, enfocant el ritme de manera mecànica, repetitiva i voluntàriament tècnica. Poc espai per a dinamismes insospitats, capritxos tímbrics i sorpreses musicals, però sí una consciència del fet que l’inici és posar-se en marxa. Les textures i els instruments eren de primer nivell, convidant a l’espectador a entrar a l’univers melòdic beethovenià. És normal doncs que en aquest primer moviment es trobés a faltar més màgia… però aquesta hauria d’arribar.

El segon ja ens va presentar una actitud més lleugera, dansaire i vital, molt més convincent que la hiperràpida lectura historicista del 2011. L’aire cortesà infla i desfà la música, movent-nos com fulles que cauen a l’inici de tardor. Ens trobem en un entorn elegant, brillant i no per això inofensiu. El tercer moviment va agafar encara més embranzida, una energia que també va arribar al Finale i que va ser potser la part més dinàmica, rica i contrastada de totes les sentides durant la vetllada.

Chailly va treure aquí múscul, idees, velocitats i clímax portats com un expert narrador que és (el seu innegable passat fent Rossinis i Donizettis es fa present per a fer un Beethoven més lleuger però tot i així dramàticament satisfactori).

Desgraciadament el Mahler va ser menys regular. El primer moviment va tornar a presentar sons i textures magnífiques, amb clímax perfectament denotats, construïts i caracteritzats, però els moments de tempi tranquils van resultar menys convincents. Fins i tot alguns espais més llòbrecs i decadents van resultar gairebé superficials. La mateixa dinàmica es crea al segon moviment, amb imatges de gran magnetisme però amb d’altres que semblaven gairebé de rutina.

Per a poder dominar Mahler (penso en la Tità de Currentzis del 2020 a l’Auditori) es necessita molt més que una lectura literal i una caracterització lineal dels fragments, interrupcions, repeticions, addicions i sostraccions amb les que componia els seus clímax. Sense anar més lluny, el drama i constant sacseig de l’últim moviment, «Stürmisch bewegt», va ser impossible de seguir amb interès, malgrat la qualitat del so, per aquesta absència d’idees. Així i tot, cal reconèixer a Chailly el que és seu, i tot i que no fos una de les seves millors nits, seria un plaer tenir-lo sempre a prop.