Estrena de temporada de BCN Clàssics a L’Auditori de Barcelona, amb programa nord-americà i rus en mans d’una de les millors orquestres en actiu del món, la New York Philharmonic, i amb direcció de Gustavo Dudamel, qui ha portat una de les direccions més planes i estridents que se li recorden.
La primera peça, Invisible House de la compositora canadenca Zosha di Castri, va sorgir com a encàrrec de la NY Philharmonic i Los Angeles Philharmonic. Estrenada ahir a Espanya, presentava nombrosos trets de la música contemporània menys experimental, com un fil conductor clar i un final místic i poc sorprenent, però també elements radicals, com una multitud de línies, timbres i efectes saturant l’espai auditiu com poques altres obres.
Desgraciadament, però, el global no convenç, per una falta d’atenció a les possibilitats que no són explorades de cada partícula interessant, de cada melodia emotiva, que acaben perdent-se en un oceà d’estridències. Dudamel és possiblement responsable de la falta de so coherent, malgrat l’exquisida sonoritat de la Philharmonic. Amb una millor direcció i una edició significativa, reduint idees i canalitzant continguts menys saturats, podria convertir-se en una bona obra.
La segona peça, On The Transmigration of Souls de John Adams, va afegir-hi text a un grau semblant de saturació, un text extret de pòsters creats per amics, familiars i coneguts de les víctimes de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York. Dins la saturació de la música, frases com Tenia una veu angelical esdevenen literals i d’ínfima poesia, amb el crit original de dolor perdut en un món abstracte i sense referències concretes.
Això no ajuda a crear cap connexió teatral, poètica o espiritual amb l’oient, esdevenint només eslogans de vides trencades i que poca justícia fan a la complexitat emocional del tema de l’obra. La música també peca d’excés, i tot i que mai cau en sentimentalisme banal, sí que esdevé molt estrident i poc elaborada en els seus moments de màxima intensitat. S’allunya molt dels formats coneguts d’un rèquiem o una missa, però el resultat final no és gaire interessant ni reconeixible. Potser, amb una direcció més sofisticada, profunda o creient que la de Dudamel, s’hauria pogut gaudir més del seu contingut.
Finalment, la destrucció de la Simfonia núm. 5 de Prokófiev va consolidar la nit desmesurada, desenfocada i extraordinàriament sonora de Dudamel, amb una lectura uniformement ràpida, de sons contrastats i transicions molt ben filades, però de dramatisme, construcció narrativa i càrrega emocional nul·la. I és una pena, perquè l’orquestra semblava comodíssima amb la complexitat de l’obra, gestionant les línies simultànies i plenament contrastants de la partitura amb precisió extraordinària, atesos els diferents timbres amb els quals es pot crear la música, però sense que Dudamel donés pas a cap element caracteritzador, cap detall d’humanitat.
El director, sense partitura i amb un coneixement innegable de l’obra, no semblava interessat a portar Prokófiev a la sala: més aviat, a crear una estètica plana, sense clímax, estrident i de línies fortes que no portaven enlloc. Només als últims compassos, on la música exigia embranzida i volum, semblava que orquestra i música fossin una.
La resta, perduda en un oceà musical poc interessant, des de la gràcia de l’inici de l’Allegro marcato, a la tristor feridora de l’Adagio, a la jovialitat trapella de l’Allegro giocoso. La interpretació de Dudamel va ofegar qualsevol detall humà de la partitura per oferir extrems, blancs i negres, soroll i silenci, i el dubte de si el talent pot corrompre-se i transmutar-se en fàbrica de nits sense cap mena d’artesania o visió a càrrec del director.
Així i tot, la temporada de BCN Clàssics presenta nombroses propostes excitants, com la Mütter amb la Filarmònica de Múnich, la Concertgebouw amb Mäkelä o una nit de música ibèrica amb el fortepiano de Naruhiko Kawaguchi
