L'obra és la història d'un noi que torna a Barcelona per explicar que es casa als seus pares, els quals inauguren un karaoke que ha estat la il·lusió de les seves vides
He passat una molt bona estona veient Pares normals, al Teatre Poliorama, espectacle amb molt bones crítiques que ha passat, em sembla, una mica de puntetes, encara que el boca-orella deu funcionar, perquè el teatre era ple i l’ovació final contundents. Hi ha un molt bon equip al darrere -fins i tot, Sergi Belbel en la direcció escènica-, i el que meravella, en sortir del teatre, és la feina de conjunt.
Tots els actors i actrius actuen i canten molt bé, amb una naturalitat remarcable, la música en directe és agradable i no ens piconen amb volums excessius, com passa de vegades. La història, el fil conductor, de Marc Artigau, és una mica ingènua, un molt bon text sense massa profunditat, en aparença, contemporani, sense pretensions passades de rosca i amb referències a l’imaginari del present, a pel·lícules que hem vist, sobretot.
El grup Els Amics de les Arts s’ha sortit molt bé d’aquest repte d’endegar un musical nostrat ben fet, tot i que jo hi trobo a faltar, i no és l’únic cas, algun tema musical d’aquests una mica enganxosos, que fan que surtis del teatre amb la melodia al cap i la taral·legis sense voler. Annabel Totosaus i Albert Pérez són aquests pares suposadament normals i, per tant, molt imperfectes.
Pérez és un dels grans actors d’una certa edat, llarga experiència, una trajectòria impressionant i que mereixeria ser molt més conegut i valorat. La parella jove la conformen Enric Cambray i Júlia Bonjoch, joves, brillants consolidats i eficaços, acomboiats per un estol de gent jove però amb experiència sobrada en els musicals: Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, fent, com sol passar avui al teatre, en general, uns quants papers cadascú.
A la darrera part de l’obra, en allò que en podríem dir l’epíleg, hi intervé una actriu infantil que, per raons òbvies, va variant. Quan jo hi vaig anar, era Rafaella de Assis, tinc les meves reticències educatives sobre les actuacions de les criatures però he d’admetre que la seva intervenció va ser una meravella que va desvetllar els entusiasmes del públic, molt transversal i divers.
Pares normals és un espectacle respectuós, amable, i orientat, de forma intel·ligent, a un públic divers, amb espurnes d’humor, de tendresa, de romanticisme. I tot en la mida justa i mesurada. Espero que tingui un llarg rodatge i una estada important al Poliorama.
Emerald Fennell fa una proposta personal del clàssic d'Emily Brontë amb sacrificis argumentals i afegits…
'Llibre d’esbossos (del cavaller Geoffrey Crayon)' és un recull de relats i assajos de Washington…
'El desconocido de correos' és un 'true crime' de Florence Aubenas que analitza la figura…
'Bosques aún más profundos' és una novel·la de Sarai Herrera que narra el viatge d'una…
El tenor estatunidenc, que intepreta al Liceu el rol d'Enzo de 'La Gioconda', reflexiona sobre…
A 'Ciudad de cadáveres' Ota Yoko planteja una crònica del llançament de la bomba atòmica…
Veure comentaris
Ahir vam anar a veure "pares normals" i, tot i que m'imagino que deu ser per no saber prou teatre, música o escenografia, he de dir que tot plegat ens va semblar un despropòsit.
Des de la poca capacitat de cant dels actors/actrius, la música, la veu desagradable de més d'un cantant, fins que tot té el mateix to tota l'estona i fa perdre l'interès des del minut 3', el suposat espectacle és ofensiu artísticament.
El que em sap més greu és que el públic aplaudeix i s'aixeca de les cadires com si fos un bon espectacle. No és que sigui mediocre, és que hi ha moments infames. I si ningú ho diu, no hi ha marge de millora.
És un espectacle vergonyós de ser produit. Trobo decepcionant que hi hagi tant públic amb tant poc recorregut teatral i musical.
Tant la meva parella com jo, va haver-hi moments que vam sentir vergonya aliena i em sap molt greu dir-ho però ... va ser així.
De debò que el públic ha vist espectacles musicals amb qualitat mínima com per qualificar aquest com a molt més que digne? De debò que em costa de creure.
Algú ha anat mai a l'espectacle més depriment de Broadway? Doncs si és així, ha de ser sincer/a i reconèixer que li dóna 10 voltes a "això"
I a sobre, es fa cua havent-hi 3 entrades al teatre.
Lamentable