Emily, el sol de París

Manel Haro / @manelhc

Ho he de confessar, cada vegada em cau pitjor el personatge d’Emily, la protagonista de la sèrie de Netflix Emily en París, una noia dedicada al màrqueting de luxe que sembla que ha arribat dels Estats Units a la capital francesa per salvar-li la vida a tothom amb qui es creua. En un moment d’aquesta tercera temporada, un dels companys de feina de la protagonista, Julien (Samuel Arnold), esclata fart de les intromissions professionals d’Emily (Lily Collins), de la seva mania de ficar el nas a tot arreu, de la seva supèrbia. I no m’estranya, perquè aquesta Emily demana a crits que l’engeguin en cada capítol.

Les creacions de Darren Star són efectives perquè mostren un món que ens crida l’atenció, una forma de vida que ens agradaria tenir amb uns escenaris molt ben buscats, però les seves històries no són versemblants. De Sexe a Nova York vam acceptar que la seva protagonista Carrie Bradshaw tingués una vida de luxe al caríssim Manhattan amb el sou de columnista setmanal. Poca broma, al seu armari tenia sabates per valor de 40.000 dòlars. No tenia límits, fins i tot es va poder permetre comprar un apartament. La història partia de la novel·la de Candace Bushnell, però la sèrie porta l’ADN de Darren Star.

Desconec quin és el sou d’Emily, o el dels seus companys, però tenen una vida molt còmoda al caríssim París: vestits de luxe, restaurants de luxe i amistats de luxe. Vaja, ajuntar a la mateixa recepta París i el luxe, amb freqüents imatges ensucrades dels monuments de la ciutat o dels castells de la campanya francesa, per fer-nos imaginar que meravellós seria tenir la vida d’aquesta Emily, qui continua enamorant qualsevol home que se li apropa.

En un altre moment d’aquesta tercera temporada, Emily vol donar a conèixer una cançó de la seva amiga Mindy Chen (Ashley Park) a un empresari, i se li acut posar-la pels altaveus perquè l’escoltin totes les persones que es banyen a la piscina on estan elles. Resultat: un èxit espatarrant, tothom s’aixeca de les seves hamaques i comença a ballar, a relacionar-se, a somriure. I la cançó no és res de l’altre món, però és el factor Emily, noia capritxosa, insoportable i egocèntrica que necessita constantment ser el centre d’atenció, la salvadora del món.

Normal ser així, si s’envolta de persones com Gabriel (Lucas Bravo) qui li diu que és «el sol de París» o com una poderosa influencer que inclou la nostra protagonista com a persona que canvia la vida dels francesos. I pensar que Macron encara no l’ha trucat perquè millori la salut de la República! Tanta artificiositat i impostura acaba posant nerviós. Ep, és una comèdia, ningú li demana als creadors que de tant en tant facin tocar de peus a terra aquest personatge, però si algun dia torno a París i em trobo aquesta Emily pels carrers salvant-li la vida a un empresari, prometo que canvio de vorera. Vaja, que si ho faig!