Els teatres d’òpera no són museus on s’admira un patrimoni arqueològic amb el respecte i l’admiració que imposen les grans obres de la història. L’òpera no és arqueologia perquè continua interpel·lant els nostres sentiments, les nostres tragèdies i els nostres anhels, i ho fa a través de diversos llenguatges: la música, el text, la posada en escena. Com passava amb la construcció de les catedrals medievals -l’arquitecte sabia que sobre la seva obra es farien afegits i relectures que ell no arribaria a veure mai-, les òperes tenen moltes vides sobre els fonaments de la seva partitura i el seu llibret. I en el món de l’òpera hi ha moltes catedrals: Tosca n’és una.
Aquesta obra mestra de Puccini ha tornat al Liceu amb voluntat de crear debat. Al darrere hi ha un nom que en la nit de l’estrena va ser el més comentat, el de Rafael R. Villalobos, director d’escena talentós, que ha apostat per una producció que obre de bat a bat les finestres d’aquesta catedral. Al teatre de la Rambla, però, va ser nit de tempesta, un temporal que no va esclatar fins a l’inici del segon acte, quan abans de reprendre el drama protagonitzat per Floria Tosca, apareix sobre l’escenari un actor interpretant Pasolini, l’any de la seva mort (1975), i un altre fent del seu amant. Hi ha reivindicacions polítiques, petons i desig (els dos actors es besen, es toquen).
A simple vista, aquesta interferència no té res a veure amb l’obra de Puccini, però Villalobos hi ha buscat diverses connexions, la principal amb el personatge de Cavaradossi, pintor perseguit per les seves idees contra el poder, però també hi ha altres referències, com la de connectar la pel·lícula Salò o le 120 giornate di Sodoma -la darrera de Pasolini abans de ser assassinat- amb la tirania d’un poder feixista representat pel malvat Scarpia. L’estètica d’algunes escenes, sobretot aquella on el cap de la policia romana fa el cruel xantatge a Tosca a canvi de perdonar la vida del seu amant Cavaradossi, són Pasolini en estat pur.
La jugada era arriscada i una part del Liceu no va acceptar aquesta ingerència i ho va mostrar amb una forta esbroncada -la meva curta memòria no em permet recordar-ne una de tan grossa- i, fins i tot, alguns espectadors (val a dir que de les zones nobles del coliseu de la Rambla) van abandonar llotges i platea amb maneres d’estar molt enfadats (també hi va haver aplaudiments). Començava el debat (o la polèmica): ¿ha liquidat Villalobos Puccini introduint Pasolini? La resposta no és fàcil: certament, no és una Tosca a la qual estiguem acostumats, costa entrar-hi i costa deixar-se emocionar per una història dramàtica que generalment és fàcil que t’emocioni.
És una posada en escena més aviat freda i les referències a l’univers Pasolini (també, per cert, n’hi ha una a Caravaggio) demanen un exercici de reflexió -de lligar fils-, però per fer-ho, pots alluyar-te de Puccini per moments i després no resulta fàcil reenganxar-se al que senten Tosca i Cavaradossi. Em pregunto, doncs, si no és d’aquelles produccions que demanen una segona visita, amb els deures fets. Però també és cert que la direcció musical de Henrik Nánási va ser desastrosa, i aquesta sí que directament va reduir a pols la música del compositor italià, com si l’orquestra anés a remolc del que passava a l’escenari. Discreta gairebé tota l’estona, dispersa sempre, refredant el drama dels personatges i sobrevivint amb forçats cops d’efecte -essencialment, apujant el volum de l’orquestra- que trencaven el clímax dels moments més bells de l’òpera.
No és una qüestió menor, una posada en escena que requereix el nostre intel·lecte ha de tenir, com a mínim, el coixí de la música garantit. En cas contrari, és un salt al buit sense xarxa. En l’aspecte vocal, Željko Lučić no va aconseguir crear un Scarpia tenebrós, la seva entrada en escena (acompanyat, recordem, per una música dispersa), no generava cap sentiment d’inquietud, i això penalitza molt en una història on la foscor d’aquest personatge determina el via crucis de la protagonista (i, per tant, el sentit de l’obra).
La parella formada per la soprano Maria Agresta i el tenor Michael Fabiano, com a Tosca i Cavaradossi, va mostrar solvència, van ser les millors veus de la nit, tot i que no excel·lents per a uns rols que demanen molt més. Massa discretes van ser altres veus, com la de Felipe Bou com a Angelotti i la de Jonathan Lemalu fent de Sagristà (a aquest darrer directament costava sentir-lo). Va ser una nit per al debat al Liceu, però no una bona nit.
