‘Cadires’, teatre de veritat a l’Espai Texas

Albert Mena / @jakoblenz

Talent català de primera al renovat Espai Texas, amb una obra estrenada fa un parell d’anys i que, després d’una gira on ha pogut recollir bones crítiques i ocupat butaques, torna a Barcelona: Cadires, d’Albert Arribas i interpretat per uns mestres artesans de l’humor, l’escena i les paraules com són Oriol Genís i Mont Plans.

Arribas, un dels autors que és imprescindible seguir, presenta de nou la seva metatextualitat marca de la casa, l’encadenat d’idees i frases provocadores que ja s’han pogut gaudir a F.R.A.U. o, més recentment, a Beuarra. Introdueix, tot just comença l’obra, unes idees que aniran prenent nous significats a mesura que avança el discurs i el context va canviant.

Un exemple en seria la noció de contacte físic: ja sigui entre dos adults, entre una neta i la seva àvia, entre un abusador amb poder i un jove aspirant a actor; o una cadira, necessària quan hom vol seure, invisible quan ningú la vol, irrellevant per a l’espectador quan damunt hi té intèrprets assegudes, però també el títol d’una obra que els protagonistes de l’obra voldrien representar.

Com Kim Novak a Vertigo, un mateix concepte pot presentar-se amb diferents pentinats i provocar reaccions diverses al públic, i l’univers d’Arribas construeix capes extraordinàries amb aquest joc constant: partint de la unitat d’un sol concepte, se’n generarà multiplicitat per a fer-ne drama, comèdia, farsa i horror. Com a la multiplicació dels pans i els peixos, d’una cadira en farem un pati de butaques. I en aquesta iteració de Cadires, s’aprofita també la disposició de la nova sala per a afegir-hi una capa addicional de metatext. No us ho perdeu!

Com en el bon teatre, res no seria possible sense uns intèrprets amb talent d’orfebreria: Plans i Genís s’alternen per transformar-se també en multitud de persones, sentiments i bromes. Només cal que mireu com el seu cos canvia quan parlen per explicar històries, però sobretot quan no estan fent res: Genís pot semblar un maniquí esfereïdor o un entranyable pastoret, Plans una perversa xafardera o la més entranyable nena.

La seva habilitat d’adaptar-se en microsegons a situacions noves diu molt de la seva flexibilitat, la seva tècnica i la seva humanitat: són els intèrprets de veritat els que transcendeixen un gest per esdevenir figures, els que no només diuen coses, sinó que omplen els espais buits amb contrapunts expressius, premeditats però plens de contingut i màgia. I sobre les seves veus, quin goig sentir-les! Poder treballar timbres, volums, intenció, direcció… amb dos artistes d’aquesta magnitud ha de ser un plaer.

Plans i Genís entenen que la interpretació no és unidireccional, simple i plana; parteixen d’un sol lloc (una cadira) per aixecar-se, deixar-se caure, fer-se vells, cabareteres o aspirants a interpretar Les cadires de Ionesco. Com diu Mont: «vaig gaudir molt de Les cadires, em va encantar. No vaig entendre res.» Aquí s’entén tot, però mai et diuen literalment el que volen dir. Com en tota obra d’Arribas, el text és transcendit pel teatre.