Esperat retorn de Martha Argerich a Barcelona, en el marc d’Ibercàmera al Palau de la Música, i de nou acompanyada per un pianista, aquest cop pel sud-coreà Dong-Hyek Lim, artista de la Warner. Part del concert d’avui ja el van enregistrar ambdós el 2018, en unes Dances simfòniques a dos pianos que la revista britànica Gramophone va criticar, considerant-la una versió menys lluïda que altres gravacions prèvies d’Argerich. El principal responsable de no oferir un Rakhmàninov excitant era Lim, qui tendia a entrar en contacte excessivament percudiu amb el piano i a generar volums de gran dimensió però poca subtilesa. Tant és així, que en ocasions semblava que ambdós intèrprets batallaven per prendre protagonisme i feien de la peça de Rakhmàninov una farragosa cursa d’exhibició.
El mateix es podria dir de la vetllada al Palau de la Música, amb un Lim més preocupat de tocar les notes a temps que de fer-les sonar bé. Amb això feia la impressió de generar una dinàmica de gat i ratolí, on el pianista feia tot el possible per seguir els passos del talent que tenia al davant i mai arribant a la seva alçada. I és que la increïble facilitat amb la qual Argerich transitava les denses jungles rakhmaninovianes demostrava que el talent no sempre es pot compartir. Allà on Lim resultava percudiu i estrident, Argerich trobava timbres i reflexions; on Lim picava fort per demostrar que una secció acabava, Argerich feia una cadència i cloenda carregada de significat.
Especialment notori va ser al Schubert inicial, amb la pianista argentina als greus creant espais emocionals, atmosferes carregades de sentit, amb volums calculats i textures definides. A la part aguda, Lim interpretava focs artificials amb percussió, de so clar i brillant, però que acaba fatigant, sobretot perquè també a les notes en piano el so és sempre percudiu, sense canvis de timbre. El punt menys interessant potser va aparèixer a la Suite n. 2 de Rakhmàninov, on el so excessivament elevat i poc matisat de Lim arribava a tapar la feina excepcional d’Argerich.
Millor a les ja mencionades Danses simfòniques, també gràcies a la varietat temàtica i conceptual que el compositor va compondre pocs anys abans de la seva mort. L’obra, un seguit de retalls que, puntualment, podria recordar Mahler en les seves seccions més macabres (per exemple a l’andante), permet a les seves intèrprets jugar amb multitud de possibles referències, i Argerich no en va deixar perdre cap, en un treball de precisió, velocitat i transcendència. En acabar, la platea dempeus.
Agraït va resultar el bis, amb Mozart a quatre mans, que va resultar un bàlsam de transparència i lleugeresa al costat de Rakhmàninov. De nou va destacar la pianista argentina, exhibint el gran catàleg de sons possibles que té a la seva disposició i la seva excepcional capacitat per caracteritzar aparentment sense esforç.
