Pau Faner (Ciutadella, 1949) és escriptor, pintor i professor. Ha publicat diverses novel·les, com Les bodes del diable, L’amor del capità Gavina i El mal de la guerra. Amb els seus llibres ha guanyat premis com el Sant Jordi, el Josep Pla, el Ramon Llull, el Nadal, el Víctor Català i el Ciutat de Palma. Ara publica La dama de Constantinoble (La Campana), on ens narra les aventures de Sola i els seus companys, fets captius arran de la destrucció de Ciutadella pels turcs, i el seu periple ple de aventures per aconseguir la llibertat i tornar a casa.
Què et va fer escriure una novel·la ambientada en la destrucció de Ciutadella pels turcs.
Ja havia escrit Moro de rei sobre el mateix tema, una novel·la típicament d’aventures, i quan vaig conèixer la història que narren Miquel Àngel Casanovas i Florenci Sastre al seu llibre De Menorca a Istanbul: El saqueig turc de Ciutadella 1558, vaig pensar que seria un bon tema per aprofundir sobre el fet i mostrar el destí dels captius a Constantinoble.
No és només una novel·la d’aventures.
És una novel·la que es deixa llegir fàcilment, ho diuen els lectors. Jo l’he treballada seriosament, he tocat el tema de la llibertat per no deixar-la simplement en novel·la d’aventures. D’altra banda, vaig decidir que el personatge principal fos una dona perquè era doblement esclava, esclava de la seva condició femenina, carn d’harem, i esclava a Constantinoble, al palau del sultà.
La documentació no deu haver estat fàcil.
M’he entretingut molt escrivint la novel·la, però buscar documentació ha estat, com dius, el més complicat. Ara bé, la documentació dona idees, si la tractes amb imaginació. Escriure aquesta història ha estat exòtic, dona peu a fantasiejar en moltes situacions. Hi havia tema fer una bona novel·la d’aventures, tractada amb serietat. Vull dir, fer-la versemblant.
Abans has parlat del llibre de Sastre i Casanovas sobre l’assalt a Ciutadella, però em fa la impressió que en aquest llibre hi ha alguna cosa dels teus viatges pel món.
El llibre esmentat em va donar la idea, desenvolupar-la implicava documentar-se sobre galeres, sobre eunucs, sobre esclaus a Constantinoble, sobre palaus d’allà, sobre terres de Turquia, Nord d’Àfrica, Nàpols, França… Sobre Solimà el Magnífic i la seva cort, i posar-hi imaginació, llenguatge i personatges. Hi ha viatges que hem fet amb la meva dona de pel mig, és clar.
L’autor, presentant la seva novel·la amb Albert Sánchez Piñol.
Com van ser els anys posteriors a la destrucció absoluta de Ciutadella? És una cosa que contes a la novel·la però que m’agradaria que ens expliquessis.
Durant moltíssims d’anys no hi havia ni portes a la ciutat, ho havien cremat tot. Les cases, derruïdes, es van haver de reedificar i repoblar. En aquest sentit hi va haver abusos, i els captius que van aconseguir tornar es van trobar amb les mans buides: tot havia estat cremat, també els documents de propietat. Felip II no enviava diners a una terra que considerava abandonada de la mà de Déu, se’ls gastava en guerres de religió. Cent anys després de l’assalt encara es podien veure les conseqüències de la destrucció.
Parlem dels personatges. La protagonista, la Sola, està acompanyada de la Guisla.
Els personatges principals solen tenir un amic, un confident que els ajuda a aconseguir el seu objectiu, en aquest cas la llibertat. Na Guisla participa de l’objectiu de na Sola i la complementa.
En un moment de la novel·la el narrador diu que les dues protagonistes estaven sotmeses al Gran Turc, però que els somnis no es podien sotmetre. També hi ha una sèrie de reflexions sobre la felicitat en un món d’esclaus.
Si no tenim somnis caiem en la més profunda depressió, quan els somnis es podreixen ens acabem. Diuen que la felicitat no existeix, que sempre volem alguna cosa nova. Potser la felicitat seria conformar-se amb allò que hem aconseguit.
Hi ha diversos antagonistes: Xirlet, Xirlot, Marc Martí i Emin.
Xirlot i Xirlet tenen interessos oposats als de la protagonista i els posen de manifest al llarg de la novel·la. Marc Martí és una figura històrica descrita segons el llibre de Sastre i Casanovas, els seus interessos són també oposats als de na Sola i en Jan. Emin no és ben bé oposat, és el perfecte servidor del sultà, escrupolós en el compliment del seu deure, per això na Sola el perdona.
