Andy Warhol és una de les figures més rellevants de la història de l’art del segle XX. Així i tot, confesso que cada vegada que veig una exposició o una obra seva, tinc el debat intern sobre si era un gran artista o més aviat un gran home de negocis, més enllà de l’evidència que va marcar tota una època i una tendència en el món de l’art. Aquesta qüestió -en soc conscient- està més que debatuda i superada, però com que em torna de tant en tant, aquesta vegada vaig decidir llegir una mica al respecte.
Al voltant de les seves obres, que moltes vegades he considerat senzilles i repetitives, s’ha construït al llarg del temps un discurs de tipus social, com si el valor de tot el que feia estigués relacionat més amb el seu aspecte simbòlic (aquest retrat de la societat de consum i de les icones populars), que amb els seus aspectes formals. No és cap crítica, l’art es pot valorar des de múltiples vessants, però el mateix Warhol defugia d’aquesta lectura simbòlica. De fet, sovint semblava que el seu art era fruit de la seva desídia. Si pintava les sopes Campbell era, simplement, perquè les menjava cada dia i punt, sense cap més intenció. Això, almenys, deia ell.
Però arribar a la veritat d’aquest discurs no és senzill. Warhol, la bandera més alt del pop art, jugava a les ambigüitats, era contradictori, podia arribar a insinuar que ell no feia les seves obres, sinó que les enllestia el seu equip de The Factory, el seu centre neuràlgic a Nova York. Volia ser director de cinema, però es limitava a fixar una càmera per gravar durant hores una imatge estàtica com una persona dormint o l’Empire Stat Building. Després, sense pràcticament cap muntatge, ho projectava en alguna sala de cinema alternatiu. Excepte la cinta de Chelsea Girls, la resta de títols van ser un fracàs. Què volia dir amb aquestes pel·lícules? Per què les feia realment? Hi havia certa vanitat en ell?
Andy Warhol per Bernard Gotfryd.
Per sortir una mica de dubtes, he llegit el llibre d’entrevistes amb l’artista que va publicar l’editorial Blackie Books, a cura de Kenneth Goldsmith i amb traducció de Ferran Esteve, i una de les conclusions que n’he estret és que qui millor explica l’art d’Andy Warhol és el mateix Andy Warhol, amb la dificultat que suposa saber si el que diu correspon al seu pensament real o al del personatge que va crear (la persona excèntrica, amb perruques, col·leccionista obsessiu de qualsevol cosa, mite de la vida nocturna novaiorquesa, retratista d’icones populars i de consum i ídol de masses del jovent nord-americà).
Warhol era un personatge difícil d’entrevistar, en aquest llibre en trobem moltes evidències: a vegades no responia, d’altres es limitava a fer-ho amb monosíl·labs o gaudia fent ells les preguntes per canviar de rol amb els periodistes. L’artista explica que solia inventar-se les respostes i com que tenia mala memòria, a cada entrevista deia una cosa diferent. Ara bé, sempre coincidia en algunes qüestions, com el fet de treure tota rellevància simbòlica al seu art.
Dos periodistes bastant incisius, Sterling McIlhenny i Peter Ray, li digueren el 1966 el següent: «la majoria de coses que pinta no són res més que recreacions exactes d’objectes perfectament quotidians: caixes de sabó Brillo, bitllets de dòlar, capses de llumins… Algunes es consideren art simplement perquè s’exposen en una galeria en lloc d’estar en un supermercat.» I després li van preguntar: «senyor Warhol, ¿per què, insisteixo, creu que la gent compra una caixa de sabó Brillo pintada per vostè quan podria comprar l’objecte real per uns quants centaus, si consideren que és art?» Warhol, en la resposta, fugia d’estudi.
Al llarg del llibre ens trobem respostes d’aquest tipus: «la veritat és que no hi ha res a entendre en la meva obra», «si ho vol saber tot d’Andy Warhol, n’hi ha prou si es queda en la superfície: dels meus quadres, de les meves pel·lícules, de mi mateix», «jo no faig crítica social, em limito a pintar els objectes que apareixen als meus quadres perquè són les coses que millor conec.» Costa de saber si Warhol creia realment tot això que deia o era part del joc, part d’un personatge que potser va ser la seva millor obra d’art.
El que sabem del cert és que el jovent el tenia com un símbol, el venerava, i va esdevenir una celebritat, convidat d’excepció a qualsevol festa. El llibre recull les paraules del periodista George Gruskin que deia que «la gent benestant el va portar al seu si col·lectiu i es va convertir en una de les grans figures de culte.» I després que «en un país fora dels Estats Units, Warhol hauria estat qualificat, i amb raó, de vanitós de poca volada. En canvi, en un país dedicat a perpetuar l’efímer, estava destinat a arribar al cim com, evidentment, va succeir.»
Per la seva banda, la crítica professional no sempre li dedicava comentaris positius: la revista Time, per exemple, va dir que la seva obra era vulgar. Però també llegim elogis desmesurats de crítics que construïen discursos de gran rellevància sobre les creacions de Warhol. Discursos aquests que l’artista s’encarregava de desmuntar ràpidament. En definitiva, Warhol no era un personatge senzill de conèixer, i valorar el seu art, sense tenir en compte els aspectes socials i culturals de la seva figura, és complicat.
Aquest llibre d’entrevistes és un document molt valuós, recull material inèdit, recuperat dels arxius de l’artista que es guarden al seu museu de Pittsburgh, a més d’entrevistes oblidades i d’altres més conegudes. Tot plegat conforma una radiografia de les moltes cares de Warhol, que ajuden, sense cap mena de dubte, a entendre millor el seu univers. No és necessari apropar-se a aquest llibre de forma massa seriosa, perquè el fet és que hi ha algunes intervencions molt divertides. He gaudit d’allò més llegint-lo, fins i tot sense ser un apassionat de l’obra de Warhol.
