Claudia Pagès (Barcelona, 1990) és llicenciada en Belles Arts. Ha exposat a la Fundació Joan Miró, al MACBA, a la Tabakalera de Donostia, a La Casa Encendida (Madrid) i a altres centres d’art dels Estats Units, els Països Baixos, Alemanya, França o Emirats Àrabs. Ha rebut el premi Mondriaan Werkbijdrage Jong Talent el 2016 i el premi El Ojo Crítico d’arts visuals el 2022. L’any 2020 va publicat Her hair amb l’editorial neerlandesa Onomatopee. Més de dues aigües (Empúries, 2024) és la seva primera novel·la.
Més de dues aigües narra l’estiu d’una adolescent en un poble que beu dels aqüífers sobre els quals s’ubica. Amb l’arribada de l’estiu, la bassa -on brolla l’aigua dels aqüífers- es buida. Alguns dels veïns s’organitzen per protestar contra els pous il·legals dels rics i el sistema d’extracció de la indústria paperera que els està assecant els recursos sense que les autoritats no gosin d’intervenir-hi. Planteja temes de plena actualitat política i mediàtica en la Catalunya contemporània, com són la gestió dels recursos naturals i la justícia social, així com també algunes qüestions de gènere dins d’una lluita social amb voluntat de transversalitat.
Claudia Pagès.
Pagès escorcolla les relacions interpersonals en el si dels moviments socials. Explora els límits fugissers entre l’individu i el grup per abordar la idiosincràsia complexa de la col·lectivitat i l’autopercepció de la individualitat. La pertinença als diferents grups que apareixen a la novel·la es negocia de forma implícita i explícita. Es reconeix el nosaltres des de l’alteritat i es malfia l’ambigüitat, les persones que s’atreveixen a viure a més de dues aigües i que aconsegueixen jugar sense mullar-se. L’autora parteix d’un petit moviment veïnal per exemplificar les relacions humanes en comunitat.
Més de dues aigües ha estat tota una sorpresa ben agradable. No n’havia sentit a parlar gaire i encara no n’he entès el perquè. Només començar el llibre, amb el primer capítol de quatre pàgines i escaig, ja vaig notar que Pagès presentava un estil literari amb molt de caràcter. És un estil poètic i evocador amb les paraules ben mesurades, que és capaç d’insinuar i suggerir sense digerir-li les reflexions al lector. Aconsegueix crear una atmosfera molt ben treballada a partir de la concatenació d’imatges que narren l’acció amb tranquil·litat entre escenes quotidianes de la vida estival dels pobles.
