L’art obre finestres a les Tres Xemeneies

MANEL HARO

L’art no és aliè a les diverses crisis globals que assolen el nostre planeta. La sobreexplotació dels recursos naturals, la sequera i altres urgències mediambientals inspiren els artistes contemporanis, que demanen fer, a través de les seves obres, una reflexió col·lectiva sobre l’impacte que té la vida moderna en els nostres espais naturals. A les instal·lacions de les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besòs, dintre de la biennal d’art Manifesta 15, s’apleguen diverses d’aquestes peces.

L’antiga central elèctrica és avui un fòssil arquitectònic, un símbol no només del passat industrial de Barcelona, sinó també de les lluites veïnals contra la contaminació que produïa, la pols negra que sortia de les xemeneies i que s’instal·lava a les cases (i als pulmons) del voltant. Avui aquesta fàbrica no té un ús definit, però s’intenta evitar l’especulació immobiliària en una zona declarada inundable. La natura i les necessitats humanes sempre en tensió.

Mentrestant, en els espais interiors, dividits pers murs de ciment escrostonats i plens de perforacions, s’erigeix la vida en forma d’art, com si després d’un cataclisme nuclear la natura s’obrís pas. Una d’aquestes peces és el Bosc Frankenstein (2024), una instal·lació d’arbres de l’angolès Kiluanji Kia Henda (1979) que reflexiona sobre el poder de la natura de curar-se i regenerar-se ella mateixa, fins i tot després d’una guerra o una crisi climàtica.

D’un espai que podria semblar una zona catastròfica neix l’obra La irrupció de l’impredictible (2024) del portuguès Carlos Bunga (1976), on una sèrie de capolls pengen sobre una gran pintura groga. No sabem què pot haver-hi dintre, però podem jugar a imaginar que es tracta d’una nova forma de vida, encara desconeguda, potser postapocalíptica o preapocalíptica. L’art ens estimula a imaginar nous i dramàtics horitzons.

Every Thing Eats Light (2024) diu l’obra de la britànica Alexandra Daisy Ginsberg (1982), una engrescadora proposta que ens fa travessar una habitació on s’imposa una suggerent llum verda gràcies a l’efecte dels vidres tintats de les finestres, metàfora de com la llum solar esdevé energia per a les plantes. No és un detall menor aquesta ironia lumínica en una vella central elèctrica en descomposició.

Entre les altres obres que el visitant pot trobar a les Tres Xemeneies hi ha les teles del novaiorquès Asad Raza (1974), una sèrie de cortines blanques que ballen al ritme que imposa el vent que penetra per les finestres del tercer pis de la fàbrica, sota un sostre que encara conserva el seu passat industrial. Deia el crític John Berger, influït per les lectures de Walter Benjamin, que el sentit de cada obra d’art no es podia deslliurar del seu context ni del lloc on era exposada.

Així, doncs, aquestes obres ofereixen una mirada única; el recorregut per les Tres Xemeneies forma part del significat que atorguem a cada peça exposada, com també el discurs que es crea entre cada proposta artística. És a través d’aquesta mirada de conjunt, de contingut i contenidor, d’observació microscòpica i macroscòpica, que la visita a aquesta seu de Manifesta 15 (una d’elles) resulta especialment constructiva.