Fa uns dies es va presentar el llibre El silenci de la dansa, un volum elaborat per l’Associació LiceXBallet sobre la història del ballet del Gran Teatre del Liceu i resultat de llargues hores d’investigació, recopilació i processament per part de components de l’associació, formada per exmembres de la formació de dansa titular del teatre. Al seu web es troba l’impressionant arxiu on s’ha digitalitzat incomptables documents de la llarga trajectòria de la formació al Liceu i fora, participant en produccions operístiques i de ballet. De fotografies de vestuari, a biografies i llistes d’intèrprets o retalls de premsa, la quantitat d’informació disponible al web és difícil de mesurar.
Tan sols una porció del total s’ha bolcat al llibre El silenci de la dansa, un volum que busca expressar de manera física la tasca i la dedicació que desenes de persones han invertit, i invertiran, en la memòria de la dansa al Liceu, i l’impacte que aquesta va tenir als cercles culturals de l’època. No és només que ballarines i ballarins estiguessin acompanyant figures llegendàries com Caballé o Verret en un Don Carlos, és la qualitat tècnica, la passió pel llenguatge i el talent per estar damunt d’un escenari de les integrants del ballet el que més es palpa en el volum.
La figura de Joan Magriñá és el principal fil conductor del llibre.
La naturalesa coral del llibre, amb participació de més de trenta plomes, és també un meravellós retrat de diverses èpoques, de diverses dècades de la ciutat, amb protagonisme innegable de la figura de Joan Magriñá, principal fil conductor del llibre, i en l’evolució política, econòmica i artística de Catalunya. A partir del retrat que se li fa a Magriñá, vinculant-lo a escoles concretes de dansa i a la seva heterodòxia única, se succeeixen any rere any les trobades amb figures de la música que avui dia encara es busca mantenir en l’imaginari col·lectiu més ampli, com Xavier Montsalvatge o Joan Guinjoan.
Llegir les pàgines del volum també és un recordatori de la màgia que el fenomen operístic tenia en la segona meitat del segle XX, no només pel nivell dels intèrprets que se succeïen a l’escenari, sinó també per la increïble varietat d’obres que es presentaven al teatre. I no només a Barcelona, el ballet del Liceu podia accedir també a localitats com Coma-ruga o el Masnou, indicador que la cultura catalana disposava de teixit per oferir propostes que actualment són pràcticament un record.
Els testimonis, les reflexions, els punts de trobada, són materials de gran valor per crear un retrat d’una manera de fer allunyada del cinisme cultural que sovint es pot trobar. El ballet al Liceu, a Barcelona, no ha quedat oblidat, malgrat el silenci al qual se l’ha sotmès, i amb aquest nou llibre es podran reviure les seves experiències a partir dels seus protagonistes.
