La manera com apreciem la realitat que ens envolta està condicionada per una sèrie de factors, com són la nostra experiència, la forma com rebem determinats estímuls, els nostres valors, el nostre estat d’ànim o el context en què vivim. També l’art es percep de diferent manera depenent de diversos condicionants. Un d’ells és la distància que hi ha entre l’obra d’art i nosaltres; posem per cas una peça del Romànic: la nostra mirada no és la mateixa si veiem l’obra en una església, el lloc original per al qual va ser concebuda, o bé la veiem a un museu, envoltada de parets blanques i d’altres obres. Tampoc serà el mateix situar-se davant de l’obra que veure-la a través d’una pantalla o d’una reproducció en paper.
Aquestes diferències d’apreciació també es poden aplicar a altres arts: no és el mateix veure una obra de teatre en viu que una pel·lícula al cinema ni és el mateix escoltar en viu un pianista interpretar les obres de Chopin que fer-ho a través d’un disc o Spotify, encara que la qualitat de reproducció de la música gravada sigui excel·lent. Vaig anar a parar a aquestes teories gràcies al crític, pintor i escriptor John Berger (Londres, 1926-Antony, 2017), qui tenia com un dels seus referents Walter Benjamin (Berlín, 1892-Portbou, 1940), autor d’un assaig que ha esdevingut un referent en l’estudi de les humanitats i la història de l’art. Es tracta de L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, que publica en català Edicions de la Ela Geminada amb traducció de Jaume Creus i Godot en castellà amb traducció de Felisa Santos.
He llegit aquests dies aquest brevíssim assaig, que em sembla encara vigent per a totes aquelles persones que vulguin reflexionar sobre l’art i sobre determinats fenòmens que es produeixen al voltant d’algunes peces. Si anem al Louvre a veure la Mona Lisa de Da Vinci, ens trobarem amb desenes de telèfons mòbils fent fotografies al quadre; amb sort tindrem uns segons i un petit espai entre la multitud per mirar cara a cara La Gioconda. Els visitants volen veure en persona allò que han vist moltes vegades a través d’una reproducció, per exemple, a Internet. Tampoc sembla clar que ho vulguin veure, potser és més aviat que volen testimoniar que l’han vist, sigui conservant una imatge o compartint-la a través de les xarxes socials.
Walter Benjamin.
La vida d’una obra d’art, ens diu Benjamin, és indivisible dels llocs on ha estat exposada, dels contextos pels quals ha passat. Una gran exposició, per exemple, marca el sentit de l’obra. També el nombre de còpies que se n’han fet. Recentment, el nou director del Museu Reina Sofía ha aixecat la prohibició de fer fotos al Guernica. Ara, quan ens apropem al museu madrileny, potser ens trobarem amb una cortina de mans aixecades fent fotografies al quadre, potser farà que a les xarxes socials ens trobem amb aquestes imatges i això podria provocar que, fins i tot, ens canviï la mirada sobre aquesta obra de Picasso. La vida del Guernica continua fent camí.
Benjamin ens parla de l’aura de l’obra d’art i de les dificultats que la seva reproductibilitat tècnica ens imposa per copsar-la. L’aura vindria a ser el fet genuí, autèntic, autònom, en una obra d’art abans que nous contextos modifiquin o condicionin el seu sentit. És a dir, l’ara i l’aquí de la creació de l’obra d’art. Per contra, la reproductibilitat de l’art ens allunya d’aquesta aura. Recordo un programa de Ways of seeing, de la BBC, on John Berger estava situat al costat d’un quadre: aquest crític ens deia que allò que vèiem era una reproducció de l’obra original perquè l’estàvem veient a través de la televisió, mentre ell era l’únic que estava davant de la peça real, original.
Benjamin -entregat a una teoria marxista de l’art– exposa que fer més proper l’art a la ciutadania, a les masses, és alliberar l’objecte artístic del seu embolcall i, per tant, també ens allunya de l’autoritat, o aura, d’una obra. És una forma d’entregar l’art al capitalisme, al consumisme sense fre. Tornant al teatre i al cinema, no és el mateix el directe, en un escenari, que en un rodatge on l’actor actua per escenes, amb diverses versions. Més encara si tenim en compte el fenomen del culte a l’estrella que a la indústria cinematogràfica l’interessa mantenir ben viu. El filòsof alemany dedica un bon grapat de pàgines d’aquest assaig a la fotografia i al cinema, dos exemples de reproductibilitat tècnica.
La nostra mirada a l’art, després del cinema, no pot ser la mateixa. Escriu Benjamin; «confronteu la tela sobre la qual es projecta el film amb la tela sobre la qual es troba la pintura. Aquesta última convida l’observador a la contemplació; davant de la pintura, l’espectador pot abandonar-se al flux de les seves associacions. Davant de la imatge fílmica no ho pot fer. Tan bon punt la rep a l’ull, ja se li ha modificat. No pot ser fixada.» El cinema és moviment, una explosió constant d’estímuls audiovisuals. «El públic [d’una pel·lícula] és un examinador, però un examinador distret», diu l’autor. L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica és un interessantíssim volum per llegir de tant en tant, per tornar a situar-nos en el camí cap al sentit autèntic de l’art.
