Confessions sobre la maternitat

VÍCTOR BARGIELA

Berta Dávila (Santiago de Compostela, 1993), autora de Carrusel i de La ferida imaginària, va guanyar diversos premis amb la novel·la Els éssers estimats, publicada originalment en gallec (Xerais) i que ha arribat ara en català gràcies a la traducció d’Eduard Velasco per a l’editorial Les Hores. També va ser traduït al castellà a Ediciones Destino.

Els éssers estimats ressegueix l’experiència (autobiogràfica?) d’una escriptora jove amb un fill petit que decideix avortar quan es queda embarassada. En el transcurs de la novel·la, acompanyem la protagonista en les seves decisions i en el procés mèdic i social de l’avortament. Explora amb detall el rol que hi juguen els prejudicis socials (externs i interioritzats), la parella, la tradició o el personal mèdic.

L’editorial original, Xerais, descriu la novel·la com un «autoretrat incòmode que aprofundeix en les arestes controvertides de la maternitat.» Aquesta descripció em sembla fidel i acurada, i per això prefereixo traslladar-la que parafrasejar-la. Aquesta situació -tal com s’etiqueta en la novel·la- permet una reflexió crua i crítica sobre la maternitat des de múltiples perspectives. Explora els significats de la reproducció humana i de les relacions que s’estableixen de mares a filles i viceversa, travessant una nissaga de dones portadores de vida i sentits. Des de l’àvia fins a l’infant nascut fins a l’embrió avortat.

A més, Dávila indaga amb precisió en l’ús del llenguatge relacionat amb la maternitat i, en especial, en la tria lèxica en el camp de la literatura. Ressalta els eufemismes i disfemismes que ressonen en la societat que revelen les veritats incòmodes que sovint s’intenten amagar, com també els motius que porten a voler-les ocultar. A través de petites històries molt ben triades i de detalls subtils, construeix un relat honest que obliga el lector a enfrontar-se a les parts més fosques de tenir fills.

Amb un estil sensible i farcit de metàfores, Els éssers estimats és un exercici literari de valentia, on Berta Dávila es confessa i qüestiona els mantres associats a ser mare des de les seves pròpies vivències. Amb ganes de llegir d’altres novel·les de la mateixa autora, aquesta és sense dubte la meva preferida fins ara. És un relat sincer, rodó i complex farcit de matisos, emocions crues i silenciades que ressonen un cop acabat el llibre.