Una nit memorable dins el marc de BCN Clàssics, al Palau de la Música, presentant un dels referents indiscutibles de la música barroca del segle XXI, Masaaki Suzuki, qui lidera la formació Bach Collegium Japan, que ha produït alguns dels millors enregistraments de la història de la música de les Passions de Bach. En aquesta ocasió van aterrar a Barcelona per dedicar la vetllada íntegrament a Mozart.
Aquest concert és part d’una gira que els porta per Europa aquest començament d’any, on participa el fill de Suzuki, el també director Masato Suzuki. Com passa sovint en dinasties artístiques, els hereus són capaços de transmetre idees que, tot i no ser molt distants a les del progenitor, divergeixen en nombrosos aspectes. Suzuki fill va dirigir la Simfonia 40 de Mozart amb una aproximació infreqüent, farcida d’idees que no són habituals en les nostres sales de concerts. No totes van resultar igualment interessants, però no es pot negar l’originalitat de la proposta.

Masato Suzuki en una foto d’A. Bofill.
Parlo, per exemple, d’una atomització excessiva de certes frases al segon moviment, que van transformar petits instants dramàtics en percussió penetrant i, fins i tot atabalant. També es va percebre, al llarg de l’obra, una tendència a limitar el protagonisme dels instruments, fet que va treure caracterització a nombroses seccions, però que alhora va mantenir una suavitat i coherència impossible de sentir d’altra manera. Això va afectar sobretot els tutti, on la sensació de caos controlat es va fer palesa. Però el que va quedar clar és que aquell caos era controlat, perquè la formació va demostrar repetides vegades una precisió formidable. En qualsevol cas, van resultar més equilibrats i adequats al contingut de l’obra al 3r i 4t moviments.
El va seguir una Missa de Rèquiem de Mozart (i Sussmayr) que es farà difícil d’oblidar, però exclusivament per bones raons. Sota les ordres de Suzuki pare, Bach Collegium Japan orquestra i cor van exhibir no només una precisió i claredat extraordinàries, sinó també capacitat de construir nombrosos espais emocionals a través d’una execució de primera categoria. El contrapunt i la màgia del barroc van fer-se presents en una partitura plena de contundència bachiana i que, només al final, es permet el luxe d’oferir una mica de llum i resolució.
Les línies vocals que va buscar Suzuki, de feridora expressivitat i qualitat, permetien percebre l’harmonia amb transparències que poques formacions poden arribar a somiar executar. En la violència del Dies Irae, en la calma del Sanctus, la capacitat del director de donar cos i forma a un munt d’efectes de gran càrrega emocional, ben segur que van fer caure llàgrimes. Potser només va perdre una mica de pistonada cap al final, a l’Agnus Dei. No van estar a l’altura les veus que els acompanyaven, de timbres atractius i colors bonics, però d’escassa consistència i interès.
Ara només cal esperar que el geni torni a Barcelona a interpretar Bach, per a competir amb Herreweghe pel títol de millor director. Aquest últim busca molt més carregar de drama les seccions, explicant sobretot una història mitjançant els colors i les textures. Suzuki prioritza, amb resultats igualment sensacionals però potser menys dramàtics, la transparència i la claredat. En ambdós casos, el rigor i la tècnica queden sempre supeditats a la musicalitat i l’expressió. I, tot i que es troben en la setantena dècada de vida, arriben a tocar l’immortal.