Tessa Hulls (1984) va créixer en un petit poble de Califòrnia amb els pares, un germà i l’àvia, Sun Yi, que vivia amb ells, i amb qui no s’entenia perquè aquesta només parlava en xinès. Els mites familiars explicaven breument com Sun Yi havia criat la seva filla mestissa tota sola, la Rose, que mai no va conèixer el seu pare, un diplomàtic suís, i com a finals dels quaranta havien abandonat la Xina comunista per establir-se a Hong Kong. Allà va publicar una autobiografia supervendes i va començar a perdre la salut mental, però va aconseguir que la Rose estudiés en una escola internacional, probablement el motiu pel qual Hulls ha nascut en sòl nord-americà.
Hulls no va poder llegir la biografia de Sun Yi fins que no va encarregar-ne una traducció a l’anglès per documentar Alimentar a los fantasmas (Reservoir Books, amb traducció de Juan Naranjo), unes memòries gràfiques que va treballar gairebé durant una dècada, i que li han permès desxifrar l’àvia, guarir la relació amb la mare, i rebre el premi Pulitzer d’Autobiografia d’enguany.
L’àvia Sun Yi havia estat una dona independent que va cobrir esdeveniment convulsos, com la Segona Guerra sino-japonesa, fins que amb l’arribada dels comunistes al poder no li van permetre continuar exercint el periodisme pels seus lligams burgesos. La repressió la va dur a l’exili, i més tard a Estats Units, on la Rose havia immigrat amb una beca de la universitat. Per contextualitzar les migracions de la seva família, Hulls fa un extens repàs a la Xina del segle XX en aquestes memòries, i fins i tot, aconsegueix reprendre el contacte amb els seus parents xinesos.
Amb la mare, la Rose, Hulls ha fet un viatge a la Xina, però també al passat recent per analitzar l’arrel del seus problemes comunicatius i les seves experiències traumàtiques. La Rose ha estat en tot moment una bona filla xinesa, que s’ha encarregat de la seva mare, dels fills, de la casa, i que entén que l’amor és la dependència dels éssers estimats. Hulls ens relata com de forma repetida percep que la seva mare té una doble, una bessona fantasma inaccessible, i com ella s’empara en un àlter ego que és una vaquera de l’Oest amb ànsies de llibertat, la qual cosa acaba traduint-se en una vida nòmada.
Alimentar a los fantasmas és una obra extensa, en blanc i negre, que juga no només amb els límits de la vinyeta de còmic, sinó de la pàgina. De vegades, l’experimentació artística fa que Hulls caigui en repeticions, o que perdi el fil de la cronologia dels fets. Però aquest estil s’escau amb una història tan íntima, amb els moments punyents i dolorosos quan ens parla de la malaltia mental de l’àvia, de les pors i obsessions de la seva mare, i de la seva necessitat de fugir.
Tessa Hulls va escriure Alimentar a los fantasmas per tornar a casa. Ja tenia trenta anys i no era tan divertit i emocionant recórrer el món en bicicleta. Durant tota l’obra ens repeteix que no s’ha permès sentir, i reviure les experiències que ha inclòs al llibre, però la seva producció artística diu el contrari, les seves emocions són visibles en l’art i les paraules que ha triat. En aquest monumental exercici d’arrelament ha aconseguit comprendre les dones de la seva família, i quan no ha estat possible, ha deixat patent que les accepta i les estima.
