La Sala Atrium ha presentat, dins la programació del Festival Grec, la 28a col·laboració entre el director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé: Compto cada passa meva sobre la terra, un text descriptiu, ple de referències estilístiques a la literatura del segle XX (Berlin Alexanderplatz ve al cap) i temàticament també ancorat en els conflictes del segle passat, des de la repressió del final del franquisme, a una concepció del circ europeu i el món al seu voltant gairebé mitològica.
Aquest monòleg, representat amb èxit rotund per un Oriol Genís que encara vibra de tècnica teatral i naturalitat interpretativa de primera categoria, ens posa a les sabates d’un home humil i poc interessant que ha sigut testimoni de violència familiar, de secrets d’una societat que no resolia el problema de la infidelitat, d’un sistema repressor i del masclisme més destructor.
És per això que és Eva, l’esposa del protagonista, qui millor representa i captura tots els punts de vista d’aquesta breu història. I d’aquí que sigui una llàstima que ella no protagonitzi l’obra, perquè el seu punt de vista segur que hagués pogut ser transmissor de la naturalesa calidoscòpica de la societat catalana de finals del segle XX. És ella qui, per exemple, podria explicar millor la violència exercida damunt seu per impossibilitar que pogués ser mare; qui podria transmetre la violència que explicaria per què, el seu pare, va matar una elefanta.
Desgraciadament, Cunillé ens ho passa tot per una mirada avorrida, pseudoanalítica, d’un home mediocre que es pregunta si la seva esposa l’ha enverinat, perquè ella va matar el seu propi pare. Més enllà que la dramaturga hagi creat un univers propi en un monòleg d’una hora, fet remarcable de per si, potser es podria demanar una segona part on Elsa, l’esposa, sigui no només una menció, sinó un personatge ple de vida, conflicte i intencions ocultes.
L’Oriol Genís encarna amb naturalitat un personatge avorrit i quotidià, però farcint les frases amb incomptables detalls que es perceben amb escolta atenta: petites pauses, dubtes, exclamacions, diàlegs a una banda convincents… La seva tècnica, intuïció dramàtica i presència escènica no perden força, any rere any. La veterania i el talent, donant-se la mà.
La direcció de l’Albertí és minimalista, amb una posada en escena fosca, però elegant, de dinamisme escàs i de detalls subtils: la por a la mort (com el personatge s’abraça a un llençol inexistent), les mirades que l’actor fa, en moments puntuals, per adreçar-se a algú invisible… Només s’hi troba a faltar l’Elsa, el veritable pol de la narració. Potser hi és representada de manera simbòlica o potser només hi és, com a verí imaginari que corre per dins del protagonista.
