Tres històries vertebren la novel·la de l’escriptora britànica-turca Elif Shafak (Estrasburg, 1971) Hay ríos en el cielo (Lumen amb traducció al castellà d’Antonia Martín). Una és protagonitzada per Arthur Smith, un noi nascut entre les misèries de la riba del Tàmesi a finals del segle XIX que, gràcies a la seva curiositat i intel·ligència, va millorant les seves condicions de vida i aixecant l’admiració de la societat benestant londinenca. Zalika és la protagonista de l’altre fil argumental, una científica d’arrels de l’Orient Mitjà, que el 2018 s’instal·la en un vaixell del Tàmesi després de separar-se del seu marit.
Narin, el tercer personatge important, és una nena que el 2014 viatja amb la seva àvia a una regió iraquiana controlada per l’Estat Islàmic per ser batejada seguint el ritual de la religió yazidí, considerada una creença a erradicar pels extremistes. Són tres persones que, d’alguna manera, no encaixen en el seu entorn. L’element que fila els tres relats és l’aigua, un gota de pluja que cau del cel, s’evapora, torna a pujar i torna a caure durant centenars d’anys. És una mena de testimoniatge de les grandeses i les misèries de la humanitat al llarg de la història.
Arthur s’apassiona des de molt jove per les troballes que l’Imperi Britànic fa a l’antiga Mesopotàmia i més concretament per les tauletes d’argila on hi ha escrites algunes parts de l’epopeia de Gilgamesh. Encara que Arthur Smith -un personatge clarament dickensià- és fictici, està inspirat en George Smith, home real, treballador del British Museum, que va traduir per primera vegada aquest poema anònim.
Elif Shafak.
La novel·la de Rafak aconsegueix transmetre la passió d’Arthur per l’arqueologia, estimula a voler conèixer més coses sobre Mesopotàmia i sobre Gilgamesh. De les tres històries -totes elles relacionades entre si-, aquesta és la més interessant. D’altra banda, l’autora ens mostra com el patrimoni arqueològic ha estat espoliat pels països occidentals o, sovint, robat i venut per lladres a col·leccionistes privats. Hi ha un subtil debat entre aquestes pàgines sobre el fet que moltes peces de civilitzacions antigues d’arreu del món hagin acabat en museus com el British o el Louvre.
També hi ha una mirada sobre el canvi climàtic, la manera com es finança el terrorisme islamista o la manca d’escrúpols d’algunes persones riques quan tenen una necessitat o un caprici davant de persones sense recursos. Les tres vides protagonistes d’Hay ríos en el cielo són com gotes d’aigua en un riu, existències petites en el gran oceà de la història de la humanitat.
La novel·la entreté, ofereix molts fils per estirar, tot i que hi ha certs clixés habituals en la literatura, sobretot en la narració històrica, quan vol mostrar la persecució de les minories (per exemple, sempre hi ha una àvia, un tiet o un pare que ensenya a un menut a prendre consciència de qui són i a tenir resiliència davant els atacs dels seus agressors). El desenllaç, d’altra banda, no està a l’altura del relat, vol ser tan emotiu que penalitza la versemblança. Amb tot, però, Hay ríos en el cielo és tota una aventura que val la pena llegir i viure i que ens connecta amb el passat grandiós de l’Orient Mitjà.
