Orbital, de l’escriptora anglesa Samantha Harvey, és una petita joia de la literatura contemporània que demostra que les grans novel·les no necessiten ni trama trepidant ni escenes espectaculars per resultar profundament transformadores. Traduïda al català per Ernest Riera per a Edicions 62 i al castellà per Albert Fuentes per a Anagrama, Orbital és una obra breu, d’un lirisme diàfan, que convida a una lectura lenta i reflexiva.
En un gest tan serè com radical, Samantha Harvey ens convida a pujar a l’Estació Espacial Internacional per orbitar la Terra setze voltes al llarg de vint-i-quatre hores. Així es desplega Orbital, novel·la guanyadora del Premi Booker 2024. No és ciència-ficció ni tampoc literatura especulativa, sinó una mena de pastoral còsmica que ens situa fora del món per pensar-lo millor, com qui s’aparta del soroll per escoltar l’eco més fondo de les coses.
La premissa és aparentment senzilla: sis astronautes internacionals —del Japó, Rússia, Estats Units, Gran Bretanya i Itàlia— comparteixen noranta minuts d’òrbita mentre miren la Terra des de dalt. Però allò que fan, les tasques tècniques o les interaccions quotidianes, són merament el teló de fons. El que de veritat importa és com senten, com recorden, com projecten i com, inevitablement, es perden en els seus propis pensaments. Harvey articula tot això amb una escriptura neta, precisa, quasi hipnòtica, que aconsegueix capturar els moviments interns d’una consciència que flota —literalment— fora del món.
Samantha Harvey.
Hi ha un to de reverència —no religiosa, però sí reverent— davant de la bellesa del planeta, de la fragilitat dels cossos i de la persistència del desig de comprendre. La distància de l’espai no genera desconnexió, sinó una estranya forma d’intimitat universal: la mirada dels astronautes esdevé una metàfora del que ocorre quan mirem els nostres pensaments sense jutjar-los, quan els deixem orbitar una estona abans de tornar a nosaltres. En aquest sentit, Orbital podria llegir-se com una sessió prolongada d’observació flotant —no només de la Terra, sinó també del que ens manté units al seu pes.
Els capítols, cadascun corresponent a una òrbita, no tenen un fil narratiu tradicional. Són vincles, records, minúscules fissures en la rutina. Però darrere d’aquesta aparença etèria, la novel·la toca temes abismals: la crisi climàtica, la memòria històrica, la pèrdua, el vincle amb el que ja no hi és. També s’hi escolten veus inesperades: un robot, un extraterrestre, un humà prehistòric. No per construir un món de fantasia, sinó per multiplicar els punts de vista. Com si Harvey ens volgués dir que pensar des de fora no és una fugida, sinó un retorn profund a allò més real.
No és una lectura per devorar amb pressa. Orbital demana una actitud gairebé meditativa. No explica, evoca. No crida, sospira. No conclou, orbita. Per això mateix, impacta tant. Quan tanques el llibre, no és només que hagis visitat l’espai: és que tornes a la Terra amb una nova manera de veure. El món —i tu dins d’ell— pareix més fràgil, més net, més digne de ser cuidat.
Recomane aquest llibre a qui estiga disposat a llegir amb els ulls oberts i el cor en suspens. A qui no tinga por de pensar sense urgència. I, sobretot, a qui entenga que allò més llunyà sovint és el que millor parla del que tenim més a prop. Orbital no et dona respostes, però et recorda que mirar amb cura, a vegades, ja és una forma de viure millor.
Ja ets la segona persona ‘de confiança’ que me la recomana. M’ha agradat: ¨Recomane aquest llibre a qui estiga disposat a llegir amb els ulls oberts i el cor en suspens. A qui no tinga por de pensar sense urgència. I, sobretot, a qui entenga que allò més llunyà sovint és el que millor parla del que tenim més a prop. Orbital no et dona respostes, però et recorda que mirar amb cura, a vegades, ja és una forma de viure millor¨.
Gràcies,