Michel Krielaars, periodista i historiador neerlandès, ofereix amb Al son de la utopía una investigació seriosa, ben documentada i d’alta utilitat històrica sobre el paper de la música sota el règim estalinista. Publicada per Galaxia Gutenberg en una edició ben cuidada (amb traducció de Goedele De Sterck), l’obra explora amb rigor i contundència com el poder soviètic va instrumentalitzar la música com a eina ideològica, de control social i de repressió simbòlica. Lluny de qualsevol visió edulcorada o esteticista, el llibre es converteix en una denúncia freda i ben estructurada del silenci forçat, l’autocensura i la por quotidiana dels creadors musicals soviètics.
Krielaars estructura el llibre al voltant de deu perfils de músics —tan coneguts com Xostakóvitx, Prokofiev o Klavdia Shulzhenko, com figures més oblidades com Moiséi Vainberg o Vsevolod Zaderatski— per dibuixar un retrat coral de la vida musical a la Unió Soviètica entre els anys trenta i cinquanta. Aquesta selecció no és arbitrària: mostra una estratègia intel·ligent que combina noms consagrats amb veus menors per entendre la magnitud del terror roig. Cada capítol és alhora una biografia, un estudi de cas i una peça d’un trencaclosques més gran: el de la utopia autoritària que pretenia dirigir no només la política i l’economia, sinó també l’harmonia, el ritme i la melodia del poble.
La tesi central del llibre és clara i es defensa amb contundència: sota Stalin, la música no va ser només art, sinó un instrument d’estat, sotmès a criteris ideològics fluctuants, dictats sovint per funcionaris sense formació artística. La imposició del realisme socialista —una estètica reduccionista, simplificadora i orientada a l’exaltació del règim— va implicar una depuració sistemàtica del formalisme, les avantguardes i qualsevol experimentació. Els compositors es veien obligats a triar entre l’adhesió tàcita, la marginalitat o la mort civil.
L’autor mostra com aquest procés no va ser homogeni ni lineal, sinó ple de contradiccions, salvacions puntuals, rehabilitacions arbitràries i purgues imprevisibles. La lògica del règim, segons Krielaars, no era la coherència ideològica sinó la fidelitat tàctica al poder. Encara més, lluny del realisme socialista, sovint el que importaven eren les relacions de poder. L’obra brilla especialment en la manera com retrata la dimensió humana d’aquesta repressió. El cas de Zaderatski, per exemple, que va compondre obres senceres dins d’un gulag amb papers reciclats, és una mostra impactant de resistència invisible.
Michel Krielaars.
La figura de Yúdina, pianista ferventment religiosa i crítica amb el règim, permet entendre com alguns artistes van aconseguir mantenir una dignitat moral extraordinària enmig de la intimidació sistemàtica. A diferència de molts relats sobre l’estalinisme, Krielaars no cau en l’exageració ni en la simplificació. És acurat, contingut i pragmàtic. No dramatitza: explica, contextualitza i connecta. El llibre destaca també per l’equilibri entre l’anàlisi històrica i l’exposició accessible. Tot i que el rerefons documental és extens —amb fonts d’arxiu, testimonis familiars i estudis previs—, el text manté un to directe, sense barroquismes ni desviacions líriques.
La prosa de Krielaars és neta, funcional i precisa, fidel al mètode de l’historiador seriós que sap que la millor manera d’impactar és mostrar fets ben seleccionats i articulats amb claredat. No hi ha voluntat de seduir, sinó d’informar amb profunditat. Ara bé, cal assenyalar alguns límits. Tot i la qualitat general, l’assaig deixa poc espai a l’anàlisi musical pròpiament dita. Hi ha poques incursions tècniques en les obres dels compositors, cosa que pot frustrar el lector especialitzat en teoria musical.
Així mateix, l’obra podria haver aprofundit més en el paper de les dones compositores, que resten pràcticament invisibles excepte en el cas de Shulzhenko. Malgrat això, aquests buits no desmereixen l’aportació general del llibre, que és, sens dubte, rellevant i oportuna. Galaxia Gutenberg fa justícia a la importància del contingut amb una edició sòbria i funcional, amb bon paper, tipografia clara, un apartat de fotografies i una bibliografia final que permet ampliar la recerca. No és un producte pensat per al consum ràpid, sinó una eina per llegir, estudiar i conservar. A parer meu, Al son de la utopía no vol aportar revelacions espectaculars, però compila, ordena i interpreta amb mestria un conjunt d’informacions disperses.
El seu valor no rau en la novetat absoluta, sinó en la capacitat de construir un relat sòlid, sense sentimentalismes, que restitueix la memòria d’una repressió sovint ignorada: la que va caure sobre els músics. Krielaars demostra que la música, lluny de ser una esfera apartada, va ser un camp de batalla ideològic de primer ordre. Amb aquest llibre, l’autor fa una contribució seriosa a la història cultural del totalitarisme soviètic. I ho fa amb la millor arma que pot tenir un historiador: el respecte pel detall, el compromís amb la veritat i l’exigència intel·lectual.
