Capturo el castillo (Trotalibros amb traducció al castellà de Noemí Jiménez Furquet) va ser la primera novel·la de Dodie Smith (1896-1990), publicada originalment el 1948. Està dividida en tres quaderns. Qui hi escriu, com a diari, és Cassandra Mortmain, la narradora i protagonista, una jove de disset anys que viu en un castell ruïnós i aïllat, arrendat durant diverses dècades, amb la seva família: el seu pare, un escriptor frustrat; la seva madrastra, que viu del passat gloriós que va tenir; la seva germana gran, Rose, idealista i somiadora; el seu germà petit, Thomas, i Stephen, el manetes, que està enamorat d’ella.
Un dia reben la visita dels germans Cotton, dos homes propietaris del castell que posaran la vida de la família potes enlaire. La novel·la comença amb Cassandra asseguda a l’aigüera del castell, veient la seva germana Rose planxant al costat del foc, i escrivint sobre la seva vida en una cabana annexa al castell. Escriu aquesta mena de diari «per practicar la meva recent adquirida escriptura ràpida i en part per aprendre a escriure una novel·la per mi mateixa».
El seu pare és un escriptor que va tenir èxit amb un llibre, però després d’un incident es va tornar poc sociable i esquerp, cosa que el va empènyer a mudar-se al castell. Allà, devora llibres, però refusa escriure’n cap. La seva mare va morir vuit anys enrere de causes naturals. Des de la seva mort, han passat de ser una família amb opulència a una austera. De fet, Cassandra, Rose i Thomas van a l’escola gràcies a beques, i el berenar és el seu darrer àpat del dia.
Dodie Smith.
El castell no té passadissos i, per tant, la manera de moure’s per ell és passant per les habitacions alienes, un fet simbòlic de tot el que els personatges han de travessar. A més, l’estat de les finances de la família és desastrós i venen els mobles per tenir per menjar, així que el castell està desangelat. A la novel·la tot flueix amb naturalitat i una prosa absorbent. És una lectura més de contemplació que d’acció, i es fa molt amena, fins i tot divertida.
Quan Cassandra escriu, el seu pare li fa una crítica i li diu «que combinava la solemnitat amb un esforç desesperat per ser graciosa», i és justament la manera com narra aquest llibre, amb un toc d’humor que intenta trencar el mur de la solemnitat dels fets. A causa de l’«agitació dins de la quietud» que sent, Cassandra reflexiona sobre temes com l’amor, del qual té una idea platònica, o la religió.
Es pregunta si l’home només dona una oportunitat a Déu quan és al límit. Es toquen altres temes com l’entrada a l’adultesa, el món de les passions o l’avarícia i com els diners canvien les persones o modifica els llaços que els uneixen amb els seus amics. Així mateix, es reflexiona al voltant de la pèrdua d’una persona, no per la seva mort, sinó perquè les seves circumstàncies de vida canvien i, per tant, aquesta persona deixa de ser com era per sempre.
