Cruces. Historia de dos almas (Duomo, amb traducció al castellà de Marcelo E. Mazzanti) és una obra geomètrica i polièdrica que forma un puzle complex i ple de racons. Està dividida en tres parts i el francès Alex Landragin dona l’opció de llegir-la de manera lineal o bé segons la manera de la Baronessa: seguint les indicacions al final de cada capítol, que fa saltar el lector cap endavant i cap enrere. La Baronessa és un dels personatges principals del llibre, encara que és d’aparició efímera.
Es tracta d’una aristòcrata que té tres manuscrits. Un dia, se’ls lliura a un enquadernador parisenc perquè hi treballi, amb la condició que no els llegeixi, i poc temps després l’enquadernador s’assabenta que la Baronessa ha mort. Potser ha estat assassinada, perquè hi ha qui diu que al cadàver li faltaven els ulls, i potser qui l’ha assassinat va buscant aquests manuscrits. Així que l’enquadernador es proposa de publicar-los junts, i aquest és el resultat.
Els ulls són el símbol dels manuscrits, però també una part essencial de la història i la il·lustració de coberta, a més que en aquestes pàgines s’enalteix la importància de la mirada i l’observació per captar-ho tot. Es tracta d’una història d’aventures, amor, fantasia i venjança, amb connexions amb la realitat perquè l’autor també és enquadernador (de segona generació), perquè està dedicat a la Baronessa i perquè al mateix prefaci el narrador diu: «Jo no he escrit aquest llibre. L’he robat».
La primera part es titula «L’educació d’un monstre» i conté un relat atribuït a Charles Baudelaire, amb el toc fosc propi del poeta. La segona part, «Ciutat de fantasmes», és un thriller del París dels anys quaranta narrat per Walter Benjamin. I la tercera, «Contes de l’albatros», és l’autobiografia d’una dona immortal. Tot i això, llegits com indica la Baronessa, és a dir, saltant de pàgines, tot el conjunt cobra un sentit molt diferent (i, al meu entendre, que així ho vaig llegir, més interessant).
Alex Landragin.
La narració barreja la intriga històrica amb la fantasia realista i abraça així molts lectors. Flueix per si sola, tan senzilla que atrapa, i agrada anar descobrint que tot està relacionat inextricablement amb mestratge, com una gran obra d’enginyeria literària. Les històries d’aquest llibre miren els ulls al lector i l’hipnotitzen fins a endinsar-se en la seva ànima i deixar-lo a la seva mercè en tot moment.
¿Com seríem si poguéssim atresorar els records de moltes altres vides? Quin seria el pes dels records? Potser seria insuportable carregar-los, sobretot si es conserven la fúria, la culpa o l’anhel d’oblidar d’altres. També caldria preguntar-se sobre l’ètica d’endinsar-se en una altra vida i prendre-la i desposseir l’altre del que li correspon.
Cruces és una novel·la experimental, un joc literari que es mou entre la ficció, l’anonimat, la història (la Segona Guerra Mundial o els bombardejos de París), la falsificació, l’al·lucinació, l’al·legoria i les memòries. Els seus personatges busquen les trobades amb els altres i l’entesa de l’existència dels altres, així com evitar la mort, la desaparició o l’oblit. A més, és una obra sobre el bell art de contar històries, abans de la impremta o el cinema, i una oda a les llegendes i contes d’abans, plens de mariners, vaixells, retrobaments, persecucions i passions.
Borges deia que tots els llibres són un homenatge a Homer, i aquest n’és un clar exemple, tan ple d’exilis, de fugides, de penúries i de mort. Els seus personatges semblen Ulisses entregat a l’aventura, sense tornar a casa, en aquest cas perquè el seu objectiu els mou d’un lloc a l’altre, aparentment inassolible, i es converteix en una odissea numèrica.
