Philippe Herreweghe i la formació Orchestre des Champs-Elysées van presentar les simfonies 5 i 6 de Ludwig van Beethoven, en una sèrie que seguirà el 26 de febrer de 2026 amb la 2a i la 8a, així com amb el Concert per a Piano 4 i la interpretació de Khristian Bezuidenhout. Herreweghe, llegendari director de Bach, és sobretot un expert a executar peces carregades d’emoció i dramatisme, en treure tot el suc possible dels instants de dubte, de por, de dolor i sacrifici.
D’aquí que escenes com la «Tempesta» de la Pastoral fossin punts forts de la vetllada, unint a la perfecció capacitat descriptiva, execució brillant i voltatge expressiu en moments que feien tremolar el Palau de la Música. Herreweghe és un director d’una sensibilitat sensacional, d’una percepció auditiva excepcional, d’una capacitat de visualització sense rival avui dia en el seu millor repertori. Beethoven no és possiblement aquest àpex, però així i tot és una oportunitat infreqüent i plena de valor poder gaudir de la seva creació en directe.
A l’inici de la simfonia Pastoral, per exemple, es podia percebre com Herreweghe gaudia de les melodies amb què Beethoven va descriure la senzillesa, el gaudi genuí i simple de la dansa, de la bellesa de la natura, sense sacrificar profunditat o humanitat. El director belga va apostar per una lectura gairebé abstracta, fent flotar els detalls amb individualitat, construint textures verticals i donant propulsió a aquestes mitjançant el gran control i domini expressiu dels canvis de dinàmica.
Així i tot, no era infreqüent trobar instants en què les melodies semblaven inconnexes, atrapades en una suspensió preciosista que les feia sonar repetitives, poc interessants, i que podia fins i tot arribar a fer que alguns sons fossin, per decisió de Herreweghe, gairebé estridents. S’entén, però, que aquesta estridència era una decisió, i per tant part de les eines del director per crear històries, eines que no sempre arribaven a bon port.
També en instants que altres interpretacions fan sonar exagerades, gegants i desmesuradament grotesques, Herreweghe les feia sonar planes, gairebé banals, com si una estètica més vulgar fos innecessària per a Beethoven. I és una decisió plenament vàlida, però que sacrificava potser una riquesa que s’hagués agraït. De tota manera, la saviesa del director és inacabable, i la 5a simfonia potser va presentar més instants de drama (com era d’esperar) amb una fúria romàntica que sorprenia per l’abstracció que s’havia percebut en la primera part del concert, però que encaixava a la perfecció amb els dots expressius del director.
El compositor de Böhn potser no és la gran victòria de Herreweghe, però sentir-lo dirigir la formació dels Champs-Elysées sempre és una experiència memorable: la qualitat del so és sensacional, transcendint el que es podrien considerar limitacions dels instruments històrics i generant un so preciós. Fins i tot algunes entrades a destemps no fan res més que subratllar que tots els membres de l’orquestra són humans, però que són capaços de crear una bellesa incomparable i plena de valor. Ni tan sols els aplaudiments entre cada moviment podien aturar la màgia d’un director i una formació que entenen la música des d’una elevació tècnica i artística sense rival.
