Segons un estudi elaborat per la Psicofundación i el Consejo General de la Psicología de España, un de cada vint adolescents assegura haver intentat suïcidar-se, gairebé el 21% dels joves entre 11 i 18 anys ha desitjat estar mort, al voltant del 17% ha tingut idees de llevar-se la vida i el 7,5% ho ha planificat. D’altra banda, un estudi de la Generalitat de Catalunya sobre 1.900 centres educatius indicava que un 26,8% dels estudiants d’entre 11 i 18 anys s’havien autolesionat alguna vegada.
Aquesta realitat, complexa i alarmant, podria ser el punt de partida de l’obra de Lara Díez Quintanilla Tarsius, que es pot veure a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya amb direcció, dramatúrgia i coreografia de Ferran Carvajal. Sobre l’escenari, sis joves es troben sense saber exactament per què, però tots ells tenen en comú el seu desencís cap al món que els ha tocat habitar. Pateixen racisme, homofòbia, bulímia o desestructuració familiar, entre altres situacions.
L’obra planteja una reflexió sobre el suïcidi i les autolesions, un problema de salut pública segons l’Associació Espanyola de Pediatria, amb la voluntat de trencar tabús i obrir un debat en la societat. Tarsius aborda la difícil tasca de retratar les complexitats de la ment jove i adolescent en una societat que els imposa una pressió sovint difícil d’assumir. En aquest sentit, l’obra se’n surt prou bé, amb algunes escenes que ens ajuden a entendre el moment vital pel qual passen tots els joves.
Ara bé, el principal problema de Tarsius és que vol abastar massa temes, complexos tots ells, i acaba oferint una lectura més aviat superficial de la qüestió que vol tractar. A més, les situacions que pateixen aquests joves (bulímia, racisme, homofòbia…) fan que l’obra es mogui entre evidències i clixés que s’allunyen una mica de la realitat que viuen els joves en l’actualitat. Avui dia els adolescents tenen conductes autolesives i suïcides que van més enllà de l’evidència i aquí és on rau la dificultat d’aplicar mesures preventives eficients (per exemple, a escoles i instituts).
Carvajal fa una bona direcció, els moviments coreogràfics dels actors funcionen i la posada en escena és efectiva. El que no m’ha acabat de fer el pes és el text. Hi ha un excés d’artificiositat, possiblement per tal d’unir totes les històries i això fa que no tots els detalls quedin del tot clars. Potser hauria estat més interessant centrar-se en un parell de personatges, fer una peça més senzilla quant a muntatge, però que hauria permès focalitzar i aprofundir més en el debat que planteja Tarsius.
