De tant en tant, CaixaForum ofereix una selecció de peces de grans institucions europees com el Louvre o el British Museum, que són una oportunitat per tenir a prop obres de diverses procedències i marc històrics, però que no acaben d’oferir un discurs prou sòlid. Veiem les peces, les gaudim una per una, però la manca de narrativa que les hauria de lligar fa que l’experiència quedi una mica diluïda.
Aquesta ha estat la sensació que he tingut en visitar Veus del Pacífic, una mostra mitjana d’unes dues-centes obres de la col·lecció permanent del British Museum que ha aterrat a CaixaForum Barcelona. El recorregut posa la mirada en diversos àmbits temàtics, com la mort, la dansa, la innovació, els viatgers o els teixits. Gairebé, però, no hi ha materials documentals que complementin les peces. Hi ha alguns mapes que no donen cap informació rellevant i algun àudio prescindible.
En la primera secció de l’exposició, hi ha figures d’art funerari molt interessants que permeten imaginar la simbologia i mitologia autòctones, tot i que la selecció de peces és petita. A partir d’aquí, la mostra ens vol fer reflexionar sobre el fet que a Oceania hi ha un entramat d’illes petites -en alguns casos, molt allunyades entre si- i que el progressiu contacte entre elles va anar enriquint la creativitat local.
Veiem, d’una banda, vestits tradicionals fets amb matèries primeres, però també obres d’art en altres materials com el ferro per mostrar aquest avenç tècnic. Un dels problemes d’aquesta exposició és que cada àmbit té poques peces i no sempre queda clara la relació entre elles. En algun punt, fins i tot, hi ha coses que grinyolen, com la part dedicada als balls i la dansa, amb una mena de maniquins fets per a l’ocasió amb vestits locals que, més que aportar, resten.
Penso que, posats a sacrificar el discurs, seria molt més honest, o pràctic, dir que l’exposició és una selecció d’art del British procedent d’Oceania i prou, sense forçar res, perquè les peces per si soles són interessants. He sortit del CaixaForum amb la sensació que no he après gaire cosa, i això que la cultura que vertebra l’exposició m’és completament desconeguda. Ara bé, com que és millor veure el costat bo de les coses, l’oportunitat d’entrar al museu londinenc sense necessitat d’agafar un avió ja val la pena.
