L’aniversari ens planteja l’alliberament del model de família patriarcal, quelcom força impensable en la societat actual, amb una pregunta inquietant i fins i tot escandalosa: ¿Ens podem alliberar dels pares i del mal que ens han fet? ¿Tancar la porta i decidir no tornar a veure’ls? Aquesta és una novel·la que ens recorda que la família no es tria.
He acabat el llibre preguntant-me si seria capaç de tancar la porta a la família, o quin seria el motiu per arribar a fer-ho i què ho justificaria, suposant que fos justificable. L’aniversari (Periscopi amb traducció al català d’Anna Casasses i Anagrama amb traducció al castellà de Carlos Gumpert) ens posa davant d’un plantejament que és gairebé un tabú en la societat actual, especialment en la Itàlia ultradretana de Meloni, i sempre tan vaticana.
La novel·la d’Andrea Bajani (Roma, 1975) ens remou perquè qüestiona quelcom que ens sembla inqüestionable perquè la família ens ve imposada de sèrie. No només no la triem, sinó que determinarà per sempre més qui som i què hi fem al món, i avui quan la societat revisa acuradament els rols de gènere i els models familiars (des del punt de vista dels pares) no ens hem aturat a revisar el rol dels fills en vers els seus pares.
Assumim que n’hem de tenir cura i afecte incondicional com ells van tenir amb nosaltres. El que s’entén per ser un fill o filla com cal. El protagonista ens desgrana una història familiar força habitual en generacions com la de l’autor i de la majoria que tenim més de cinquanta anys; un model patriarcal i fins i tot abusiu. Un pare autoritari i controlador, una mare cohibida i callada i ell, el fill, espectador de tot això, que progressivament va entenent com funcionen les coses a casa seva i comença a qüestionar-les.
Andrea Bajani.
Especialment al principi de la novel·la, per molt que estigui escrita en primera persona, la veritable protagonista és la mare. La mare malalta de timidesa, consentidora silenciosa a la que des del primer moment tothom plany. Aquesta és una història subtil, sense esdeveniments impactants, una història familiar escrita amb elegància i sense grans girs dramàtics perquè no li calen. La decisió del protagonista de tancar la porta darrere seu i no tornar a tenir contacte amb els pares, ja és prou sorprenent i ens arriba en el primer minut de lectura.
La lectura ens incomoda perquè ens obliga a ballar damunt la línia que separa la necessitat de sobreviure, de ser feliços, amb la moralitat. ¿És un acte moral, el de deixar els pares de banda definitivament? És conseqüent? És valent o covard? Malauradament, conec casos de fills que donen l’esquena als seus pares. Però són casos de desídia, d’egoisme, a vegades de malentesos per totes dues parts.
També sé de fills que fan unes poques visites per complir, sense preocupar-se de les necessitats d’uns pares cada cop més dependents, al·legant que estan massa ocupats. Ho podríem qualificar d’una deixadesa de funcions o responsabilitats, i una manca d’afecte també. El protagonista de L’aniversari du a terme una decisió ferma i meditada. Ho diu tot just al principi de la novel·la: «He aixecat una muralla inexpugnable, he posat un oceà entremig» i afegeix «han estat els millors deu anys de la meva vida».
És un alliberament en tota regla. Però en quines circumstàncies és vàlida? ¿Qui es farà càrrec dels pares, quan arribin a ser dependents, si no ho fan els fills? ¿Fins a quin punt es pot qualificar de responsable al consentidor dels maltractaments? Preguntes i més preguntes. L’aniversari no deixa ningú indiferent.
