Les pel·lícules de Nadal d’ara ja no són el que eren. No sé si algun dels títols nadalencs dels darrers anys podran passar a ser, algun dia, clàssics cinematogràfics d’aquesta temporada, com Love Actually o Sol a casa. Si penso en les estrenes de Netflix en aquest àmbit, tinc la sensació que, en general, són productes fets ràpidament i amb poc pressupost per engreixar una mica el catàleg.
No és que em sembli malament del tot, a vegades ens posem una pel·lícula perquè ens entretingui una estona i ens ompli de màgia nadalenca. Ara bé, penso que hi ha d’haver uns mínims i Un Nadal ex-cepcional, dirigida per Steve Carr, està molt per sota d’aquests mínims. La història no és res de l’altre món: la protagonista és una dona enamorada del Nadal (Alicia Silverstone) que es troba en un procés de divorci. Abans de separar-se del seu marit, però, vol gaudir de la màgia de les festes en família.
Aquesta comèdia romàntica té com a eix vertebrador la lluita d’aquesta dona per recuperar el seu espòs (Oliver Hudson). L’acompanyen una sèrie de secundaris desdibuixats, sense cap mena de solidesa, que només omplen certs buits. De fet, els conflictes dels personatges principals són molt bàsics. No hi ha profunditat ni complexitat. Tot queda en un pla molt elemental.
Un Nadal ex-cepcional (el títol juga amb la idea de l’ex, no és cap error ortogràfic) és una pel·lícula molt fluixa. Un pot veure-la mentre fa altres coses i no perd el fil en cap moment. De fet, té tants tòpics, que amb cinc minuts de visionament, ja es pot imaginar com acabarà tot. Em pregunto quantes bones idees s’han quedat en un calaix, perquè aquesta, que no té ni cap ni peus, hagi pogut veure la llum.
