Hi ha tants llibres per llegir, que sovint m’oblido del plaer de les relectures. Les persones canviem al llarg dels anys, així que és natural que els llibres no ens agradin o interpel·lin de la mateixa manera en un moment o altra de la vida. Aquests dies he tornat a Crónica de una muerte anunciada (Debolsillo), de García Márquez, llibre que vaig llegir fa un parell de dècades i que em va agradar, però reconec que no em va fascinar.
La història és prou coneguda, el protagonista és Santiago Nasar, un jove de poc més de vint anys que un dia es lleva sense saber que el matarien. El narrador, però, ens ho diu des de la primera línia: «El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo». És un d’aquells començaments de la literatura famosos, que t’atrapen amb la facilitat que ho fa Jane Austen amb el seu inici d’Orgull i prejudici, o Tolstoi amb el d’Anna Karenina.
En poc més de cent pàgines, García Márquez, a través del seu narrador, un amic de Nasar que reconstrueix l’episodi criminal anys després, ens situa davant de temes transcendental com són l’honor i la responsabilitat col·lectiva. Tot el poble sap quin és el destí de Nasar excepte el mateix Nasar, acusat sense proves d’haver fet perdre la virginitat d’Ángela Vicario. Els germans de la noia són qui han decidit venjar aquest greuge, donat que Ángela ha estat rebutjada pel seu marit la mateixa nit de noses en veure que ella no era verge.
Gabriel García Márquez.
No és casual que en aquest poble on la moral té tanta importància, i on la religió també té un pes rellevant, la mort es produeix poques hores després que el bisbe decidís passar de llarg amb el vaixell, limitant-se a saludar des de la llunyania i no aturar-s’hi, com esperaven els seus habitants. La novel·la és plena de premonicions, avisos, que Santiago Nasar no acaba de veure. La resta del poble sí, però ningú evita la seva tragèdia.
Per què el poble no el salva, si aparentment és innocent? ¿Per por, per indiferència, per respectar l’honor dels Vicario, per no creure’s que allò anava de debò, per ganes de veure un espectacle sagnant? No ho sabem, res en el relat de García Márquez és del tot concloent, i aquí rau, penso, el que fa funcionar la novel·la: que sense tenir cap certesa, hem de jutjar la responsabilitat individual i col·lectiva d’aquests personatges.
Crónica de una muerte anunciada m’ha resultat una relectura fascinant, m’ha agradat molt més que la primera vegada que va caure a les meves mans. De fet, crec que en la meva primera lectura, em vaig conformar amb una interpretació més superficial. No recordo haver sentit l’empatia que Santiago Nasar m’ha despertat aquesta vegada ni el xoc que m’ha provocat aquesta tragèdia tan desmesurada i injusta. Són molts els personatges de la literatura que paguen per faltes o delictes que ni tan sols coneixen. Com moltes vegades passa en la nostra societat.
