Una vetllada de qualitat històrica es va poder viure ahir al Palau de la Música, amb Philippe Herreweghe dirigint, Kristian Bezuidenhout al fortepiano i la formació Orchestre des Champs-Élysées, davant un programa de Beethoven: Simfonies 2 i 8 i Concert per a piano núm. 4. Sempre que Herreweghe portava Beethoven a Barcelona, era amb una tendència a oferir sobretot harmonia i verticalitat, deixant un graó per sota la propulsió i narració que tant identifica l’Escola de Viena i que són un dels descobriments més fascinants de l’estètica del classicisme musical.
Doncs bé, no recordo haver sentit un Beethoven per part de Herreweghe amb tanta propulsió mai. I ha sigut com sentir la quadratura del cercle ben resolta: si el director belga és ben conegut per timbres plens de textura i expressivitat excepcional, al concert d’ahir hi va afegir velocitats, contrastos i un diàleg intern simplement històric. Lluny queda l’estatisme que impregna l’enregistrament de director amb la Royal Flemish Philharmonic de 2009, però que el director ja va mig superar i deixar enrere, per exemple, al 4t moviment d’aquell mateix disc.
La versió sentida disset anys després ha millorat tot atribut positiu d’aquell enregistrament, assolint unes ductilitat i capacitat expressiva simplement difícil de creure: no es percebia només qualitat, era un aire de necessitat, de definició eterna del fet musical. I el seu Beethoven no és per a tots els gustos: els instruments històrics allunyen la Orchestre des Champs-Élysées de qualsevol de les grans Philharmoniker, del romanticisme d’or i vellut.
Philippe Herreweghe en una foto de © Mario Wurzburger.
Però això obre les portes a una música més melosa, dolça, però també carregada de flexibilitat i ambició i que no sacrifica cap dels cops d’impacte que el compositor de Bonn va escriure: de percussió, a flauta, a melodies que són doloroses com ferides obertes (sens dubte inspirades en el seu treball amb Bach), a danses jovials que arrosseguen en un frenesí fascinant.
Els Adagio i Allegro inicials de la 2a simfonia van ser extraordinaris, d’una propulsió exquisida i sense sacrificar en cap moment qualitat sonora o d’expressió, així com l’Allegro molto final, amb un discurs ple d’ombres, de contrastos i diàleg d’una profunditat magistral. Altres, com el Larghetto, van recuperar part de l’estatisme que havia caracteritzat Herreweghe amb anterioritat (un mestre també pot ser d’idees fixes!) i alguns detalls van esdevenir massa verticals i rigorosos, fent-los perdre el so genuí i de propulsió i fent-se alhora massa presents, gairebé cridaners.
Però és només una qüestió de contrast: quan les baules beethovenianes s’uneixen amb tanta claredat, és comprensible que qualsevol peça que sobresurti, quedi en evidència. I ahir ho va fer, però la qualitat i propulsió eren tan altes que les peces estàtiques eren gairebé només un record de quan el magisteri no hi era, o no expressat de la mateixa manera.
Instants semblants es van viure al quart moviment de la 8a simfonia, amb unes trompes a la vora de l’abisme, emetent sons desconcertants sobre un mar de sons desenfocats, d’intenció verticals i plenament conscient per part de Herreweghe. Però tot i que aquests instants no van funcionar, sí que ho van fer com a contrast, com a recordatori que la vida no és només excel·lència. I gens excel·lent va ser el públic del Palau, amb alarmes de mòbil, trucades, cops, estossecs i aplaudiments fora d’hora.
Kristian Bezuidenhout.
Però que la falta de respecte no faci perdre de vista el sublim, que hi va aparèixer també en el pianoforte de Bezuidenhout. El Concert per a piano núm. 4 l’havien d’haver interpretat el 2024, però una forta nevada a París va deixar mitja part de l’orquestra atrapada i sense poder arribar a Barcelona. Poc més d’un any després s’ha pogut dur a terme, i de quina manera.
Bezuidenhout és un músic hàbil, sensible i de forta inspiració, que sovint cau en una intensitat lenta, fosca i atabalada. Ho va demostrar, per exemple, en el Schubert que va interpretar el 2024. Però el Concert d’ahir va ser una excepció, possiblement pel magisteri que Herreweghe va demostrar a l’hora d’integrar la peça per a piano al mil·límetre i amb una naturalitat sense precedents a la partitura de l’orquestra.
Les dues ments treballaven juntes per a transmetre una tendresa i suavitat sublims en el segon moviment, juntament amb el dolor íntim dels últims acords, i on la intensitat de Bezuidenhout va quedar perfectament encapsulada en un discurs transcendent. Al primer moviment sobretot el protagonisme se’l va endur Herreweghe, però a l’últim el diàleg entre ambdós va ser extraordinari.
Versions ben conegudes, com les de Brendel o Brautigam, sonen més quadriculades que la integració gairebé sobrenatural del fortepiano amb l’orquestra dels Champs-Elysées. Enhorabona a totes les persones implicades, i també a l’audiència. Nits com aquesta cauen cada pocs anys. I gràcies, sobretot, a Herreweghe i als seus músics de confiança, per recordar que un món ple de bellesa, màgia, talent i treball dur és possible. La llegenda continua.
