No es pot dir que Guàrdia, de l’escriptor grec Nikos Kavadias, sigui una novel·la complaent. Alguns lectors la consideren difícil de llegir, però penso que això només és cert si esperem d’ella un relat lineal, amb tot mastegat, amb una estructura tradicional i on tot sigui clar. Kavadias (1910-1975) era sobretot poeta. Poeta i mariner. I encara que Guàrdia (Club Editor en català amb traducció de Jaume Almirall i Trotalibros en castellà amb traducció de Natividad Gálvez) sigui narrativa, no es pot negar que alguns dels seus capítols funcionen com a poemes en prosa.
Guàrdia és una novel·la de mariners, però no és del tot una novel·la sobre el mar. El lector no presencia grans aventures de pesca, d’abordatge o de grans tempestes que posen en perill la tripulació. El que importa, de fet, és el que passa dintre del vaixell, una embarcació ja vella, bruta, amb espais interiors atrotinats i greixosos, però que encara pot fer llargues travessies. En aquest cas, es dirigeixen cap al Sud-est asiàtic, però al llarg del relat el lector passarà per diversos ports, fruit dels records dels mariners.
La història que ens ofereix Kavadias, amb un clar to autobiogràfic (ell va ser radiotelegrafista com un dels personatges centrals que es diu com ell), té diverses capes de lectura. La més evident és el retrat que fa de la vida dels mariners, del seu desarrelament, de la seva por de no estar embarcats i quedar-se a terra. També dels llaços que fan entre ells i amb les prostitutes dels diversos ports on es van aturant. No és aquesta una vida fàcil.
Nikos Kavadias.
Aquesta és una història que podem situar entre els anys trenta i cinquanta del segle XX i ens evoca un món sòrdid, brut, violent i miserable. Els mariners passen per Barcelona, Marsella, Melbourne, Hong Kong, Pireu i altres ports del món. En cadascun el principal entreteniment és anar amb prostitutes i esperar no endur-se una malaltia de transmissió sexual, un fet gairebé inevitable. Amb algunes repeteixen, donat que amb els anys i al llarg de les travessies, van tornant als mateixos prostíbuls.
El que passa, però, és que quan tornen a un port esperen trobar una realitat que ja no existeix. Les persones que hi van conèixer han mort, han emmalaltit o han desaparegut. Els mariners han de començar des de zero en cada parada, no els queda mai res més enllà d’uns records que tampoc sabem del cert si són certs o fruit de la confusió i la necessitat d’haver viscut allò que realment no han viscut.
Llegint la novel·la m’he recordat a mi mateix quan he tornat a ciutats que vaig conèixer amb algú important per a mi, on vaig gaudir de botigues i restaurants, i en tornar-hi, anys després, m’he adonat que aquells locals ja no existeixin i ni tan sols aquella mateixa companyia. El sentiment de soledat llavors es fa terriblement pesant i només em queda la confusió d’uns records afectats per la idealització i la frustració.
Els mariners d’aquesta novel·la es fan els forts, però pateixen discretament. Són vulnerables i crec que aquesta vulnerabilitat és el que fa fascinant la novel·la. La segona part de la història, més poètica i experimental, retrata a la perfecció el caos d’aquestes vides. Ni tan sols acabem de conèixer del tot qui són aquests personatges, no sempre sabem qui d’ells parla. No és necessari, perquè podrien ser tots ells o tots nosaltres. Els nostres propis fantasmes es passegen per aquest vaixell boirós no sabem ben bé cap a on.
