Per entendre el context dels jocs de taula relacionats amb música recents, cal fer referència a una de les figures del sector més prolífiques i influents des de la dècada dels vuitanta, i amb més de vuit-cents jocs a les seves espatlles: el dissenyador alemany Reiner Knizia. Ell forma part d’una tradició en la qual el tema d’un joc no és el motor principal quan es dissenya, i on primen la jugabilitat, la interacció entre jugadores i les dinàmiques, per crear una experiència artística molt definida i que de vinculació més o menys estreta amb un cert tema.
És una escola abstracta: busca crear jocs senzills, molt eficaços, i de durada curta o mitjana. La carrera de Knizia ha tractat alguna qüestió musical, però sense entrar-hi en profunditat i acabant sent més una qüestió estètica que no funcional. En seria un exemple Wiener Walzer (2016), on els jugadors busquen fer ballar membres de la seva família europea i aristocràtica amb altres aristòcrates, qui els donaran fama un cop s’hagi realitzat la dansa. La música no hi és present més que com a suposat desencadenant d’una relació, però no defineix en cap mesura les seves dinàmiques.
L’empresa estatunidenca Bitewing Games, que ha publicat nombroses versions de jocs de Knizia, va publicar Cat Blues: The Big Gig (2024), que gira al voltant del món del jazz i el blues. Era un títol que Knizia ja havia publicat la dècada dels noranta. En aquest cas, i segons explicava Kyle Spackman, codirector de Bitewing, el tema del blues pren un rol secundari davant la prioritat de fer un joc entretingut i divertit.
Joc ‘Cat Blues: The Big Gig’
L’aproximació de Knizia a la creació de jocs parteix, doncs, de la seva dimensió pràctica, sense que el tema sigui necessàriament determinant en el seu funcionament. En el cas de Cat Blues, l’objectiu és aconseguir monedes fent combinacions de cartes.
Bebop (2024), del dissenyador Robert Hovakimyan, és un altre joc de Bitewing Games, en el qual es juga com a venedors d’entrades que busquen la satisfacció més gran per a les persones que les han comprat. Per a fer-ho, reclamen seients d’un festival de jazz segons els interessos dels compradors, i s’asseguren que vegin aquell conjunt musical desitjat, amb la gent que prefereixen. Els compradors es representen com a daus que tenen, a cada cara, un instrument i un color.
L’instrument determina, per una banda, quin conjunt musical vol veure cada espectador, ja sigui trompeta i piano, solo de bateria o un trio, entre d’altres, i, per altra banda, estar amb el tipus de gent, o color, que més li agrada. L’objectiu és fer que l’experiència sigui la millor possible per a tots els daus que t’han contractat.
En un altre exemple de Hovakimyan, Shuffle and Swing (2024), es juga com a ratolins i gats treballant per crear i fabricar instruments de mida gegant (en proporció, clar). Aquests dos jocs serien una continuació del paradigma del qual forma part Knizia, qui Hovakimyan considera un dels seus principals referents, i on el tema condiciona les mecàniques, però on aquestes prenent protagonisme indiscutible.
